Vaig
esmorzar davant de la finestra, mentre llegia un article del diari
sobre la independència catalana. Estava afligida per tot el que
passava. Vaig tancar els ulls i les meves neurones poc a poc van anar
desenrotllant antigues imatges, com quan ho feia ell, a la cambra
fosca, mentre anava traient lentament la pel·lícula dels rodets
per revelar-la.
Em
vaig veure als vint anys, a l'estació de França, amb una
cabellera llisa, uns pantalons texans i un tabard beix. Amb la mà
esquerra agafava la maleta i del braç dret penjava la meva bossa
plena de coses: bitllet d'anada, passaport, moneder, bufanda, un
entrepà de formatge, dues taronges i un llibre. A l'andana vaig
abraçar a les meves amigues quan el tren estava a punt de sortir,
llavors em vaig adonar que marxava de casa. Estava
convençuda del que feia, tot i els conflictes familiars que havia
desencadenat.
Vaig
xarrupar el tè que quedava a la tassa pensant en la meva família,
en les meves amigues de quand era jove i en la vida que hagués pogut
ser meva si no m'hagués anat.
Qui
sap quines idees polítiques tindria jo ara, si hagués viscut allà?
Pensaria en què tot això de la secessió és una bogeria o potser
seria independentista com les meves cosines? Em vaig preguntar en veu
alta.
S'em va aparèixer una imatge amb els contorns esvaïts i vaig recordar
el dia en què ell va deixar unes fotos a la aigüera, sota el líquid
fixador, sense saber que l'aixeta de l'aigua freda hauria sortit
aigua calenta, perquè algú, que compartia pis amb nosaltres, sense
adonar-se'n havia obert la clau d'un tubo que només s'havia de fer
servir per posar la rentadora que no escalfava, i en pocs minuts les
tonalitats de negre i de gris es van esfumar.
Vaig
treure un altre fotograma de la meva memòria i em vaig reconèixer
en una noia de trenta anys, a Roma, amb una americana de quadres i
uns pantalons blancs, portava ulleres de sol i els cabells curts;
recordo que havia acabat la carrera, que treballava contenta en una
escola, després d'haver guanyat oposicions. A mida que corrien les
imatges veia els apartaments en els que havíem viscut, després el
pis on varen néixer nostres fill.
Després
vaig enfocar la ciutat on havia aportat, la vaig veure abarrotada de
gent i em vaig dir que, tot i que en algunes temporades era esgotador
passar en bicicleta entre les cues de turistes que arribaven per
visitar les obres d'art, encara m'encantava viure-hi .
Vaig
deixar de pensar en el meu passat i em vaig obligar a no preocupar-me
per la situació catalana, vaig posar un disc de música jazz, vaig
estendre la roba i vaig començar a planxar la que havia tret de
l'estenedor. Per dinar vaig menjar una amanida.
Vaig
pelar patates, vaig rentar la verdura per la crema de carbaçons que
volia preparar, mentre el meu cap seguia compenetrada amb les meves
vivències; tallant la ceba dues llàgrimes van córrer per les meves
galtes.
De
petita quan plorava em consolava a mi mateixa parlant-me, aquell dia
vaig fer el mateix:
- Tot i tenint més seixanta anys encara em sento jove, no puc queixar-me; però, sovint estic cansada, em minva la concentració, m'equivoco i em toca tornar a començar. Em sap greu quan dic una cosa per una altra, de vegades em sento insegura, després vaig afegir amb una veu una mica ronca:
- Potser hagi de treballar menys o jubilar-me? No, encara no, tot i el esgotament que vaig acumulant durant la setmana, crec que encara estic il·lusionada donant classes.
- Tot i tenint més seixanta anys encara em sento jove, no puc queixar-me; però, sovint estic cansada, em minva la concentració, m'equivoco i em toca tornar a començar. Em sap greu quan dic una cosa per una altra, de vegades em sento insegura, després vaig afegir amb una veu una mica ronca:
- Potser hagi de treballar menys o jubilar-me? No, encara no, tot i el esgotament que vaig acumulant durant la setmana, crec que encara estic il·lusionada donant classes.
Va
arribar el meu marit al vespre i em vaig adonar del molt que
m'encantava notar que encara era atractiva per a ell.
Abans
de sopar vam rebre una vídeo trucada de la nostra filla, qui fa uns
quants anys que está vivint a l'estranger, en el mateix moment en què
el seu germà obria la porta de casa. Ens vam reunir els tres davant
de la pantalla. Mentre els nostres fills feien broma, els vaig mirar
i vaig pensar que sentia un gran afecte per ells.
Aquella
nit em vaig ficar al llit d'hora i vaig dormir plàcidament, potser
perquè vaig deixar de patir per la situació catalana i vaig
començar a apreciar que els nostres fills, cadascú a la seva
manera, anaven construint-se una vida independent.
Una vida independiente
Desayuné
frente a la ventana, mientras leía un artículo del periódico sobre
la independencia catalana. Estaba afligida por todo lo que pasaba.
Entorné los ojos y mis neuronas poco a poco fueron desenrollando
antiguas imágenes, como cuando lo hacía él, en el cuarto oscuro,
mientras iba sacando con cuidado la película de los carretes para
revelarla.
Me
vi a los veinte años, en la estación de Francia, llevaba una melena
lacia, unos pantalones vaqueros y un tabardo beige. Con la mano
izquierda agarraba la maleta y del brazo derecho colgaba mi bolso
repleto de cosas: billete de ida, pasaporte, monedero, bufanda,
un bocadillo de queso, dos naranjas y un libro. En el andén abracé
a mis amigas cuando el tren estaba a punto de salir, entonces me di cuenta de que me estaba marchando de casa. Estaba convencida de lo
que estaba haciendo, a pesar de los conflictos familiares que había
desencadenado.
Sorbí
lentamente el té que quedaba en la taza pensando en mi familia, en
mis amigas de antaño y en la vida que hubiera podido ser mía si no
me hubiera ido.
-¿Quién
sabe qué ideas políticas tendría yo ahora, si hubiera seguido
viviendo allá? ¿Pensaría en que todo eso de la secesión es una
locura o quizás sería independentista como mis primas? Me pregunté
en voz alta.
Se
me apareció una imagen con los contornos desvanecidos y recordé el
día en que él dejó unas fotos en la pila, bajo el líquido
fijador, sin saber que del grifo del agua fría habría salido agua
caliente, porque alguien, que compartía piso con nosotros, sin darse
cuenta había abierto la llave de una cañería que solo se debía
usar para poner la lavadora que no calentaba y en pocos minutos las tonalidades de
negro y de gris se esfumaron.
Saqué
otro fotograma de mi memoria y me reconocí en una treintañera despreocupada, en
Roma, con una americana de cuadros y unos pantalones blancos, llevaba
gafas de sol y el pelo corto; recuerdo que había terminado la
carrera, que trabajaba contenta en una escuela, tras haber ganado oposiciones. A
medida que corrían las imágenes veía los apartamentos en los que
habíamos vivido, luego el piso en el nacieron nuestros hijos.
Después
enfoqué la ciudad donde había aportado, la vi abarrotada de gente y
me dije que, a pesar de que en algunas temporadas era agotador pasar
en bicicleta entre las colas de turistas que llegaban para visitar
las obras de arte, todavía me encantaba vivir en ella.
Dejé
de pensar en mi pasado y me obligué a no preocuparme por la
situación catalana, puse un disco de música jazz, tendí la ropa y
empecé a planchar la que había sacado del tendedor. Para almorzar
me arreglé con una ensalada.
Pelé
patatas, lavé la verdura para la crema de
calabacinos que quería preparar, mientras mi mente seguía compenetrada
con mis vivencias; cortando la cebolla dos lágrimas corrieron por mis mejillas.
De pequeña cuando lloraba me consolaba a mí misma hablándome, aquel día
hice lo mismo:
-
A pesar de tener más sesenta años aún me siento joven, no puedo
quejarme; sin embargo, a menudo estoy cansada, me mengua
la concentración, me equivoco y me toca volver a empezar. Me sabe
mal cuando digo una cosa por otra, a veces me siento torpe e insegura
y luego añadí con una voz un poco ronca:
-¿Quizás tenga que trabajar menos o jubilarme? No, aún no, a pesar del agotamiento que voy
acumulando a lo largo de la semana, creo que aún estoy ilusionada dando clases.
Llegó
mi marido al atardecer y me percaté de lo mucho que me encantaba
percibir que aún era atractiva para él.
Antes
de cenar recibimos una vídeo llamada de nuestra hija, quien lleva
viviendo unos cuantos años en el extranjero, en el mismo
momento en que su hermano abría la puerta de casa. Nos reunimos los tres delante de la pantalla. Mientras nuestros hijos bromeaban,
los miré y pensé que sentía un gran cariño por ellos.
Aquella
noche me acosté temprano y dormí plácidamente, quizás porque dejé
de sufrir por la situación catalana y empecé a apreciar que nuestros hijos, cada uno a su manera, iban construyéndose una
vida independiente.
Nessun commento:
Posta un commento