Escriure una carta a mà

Fa dos anys que vam donar de baixa l'antic garatge, que llogàvem des de feia molt de temps .Els propietaris  el venien a un preu massa alt per nosaltres.

Vam comprar-ne un altre més barat i més a prop de casa. De seguida vam començar a traslladar les bicicletes, les caixes plenes de llibres i tot el que havíem acumulat durant tants anys. Durant aquells dies vaig començar a recopilar les innombrables cartes que havia rebut en les últimes dècades. Les que m’havia escrit la meva mare eren moltes. També ni havia moltes del meu home, les de abans i després del casament i algunes dels amics i altres familiars.

A dins de una capsa blanca i havia les cartes que jo li havia escrit a la meva mare quan vaig anar a viure lluny de casa, a més de mil quilòmetres de distància. Les primeres eren de mitjans dels anys setanta i les últimes de principis dels noranta. Les vaig trobar després de la seva mort, quan vàrem buidar la casa del pares, en un calaix d'un moble del menjador.

Durant la mudança, el meu home em va donar les cartes que jo li havia escrit, durant i després del nostre enamorament. Les va treure d'una maleta vella de cuir, estaven lligades en manats amb una cordeta.

- Guarda-les -tu, t'agradarà tornar a llegir-les, em va dir ell.

Vaig posar totes les cartes en tres caixes grans de sabates. Les vaig disposar en ordre cronològic. En lloc de deixar-les al rebost del garatge, les vaig portar a casa i les vaig dipositar en un prestatge de la llibreria amb els meus llibres. De tant en tant en trec una i la llegeixo.

L'altre dia vaig agafar una carta de la Montse, una noia que vaig conèixer a la facultat, amb ella de seguida em vaig fer amiga i vam compartir un pis amb altres estudiants. Estic buscant la seva adreça. M'encantaria enviar-li una carta. A casa tinc sobres i segells, tot el que necessito és la seva adreça actual, espero aconseguir la a través de la seva germana, que recordo que era farmacèutica. Vaig trobar l'adreça de correu electrònic de la seva farmàcia a Internet i li vaig escriure un missatge. Esperem que em respongui aviat.

Aproximadament un cop al mes li escric una carta a la meva filla que viu a Madrid. També ella m'escriu cartes llargues. Cada vegada que m'arriba una carta seva soc molt feliç.

També m'agrada escriure de tant en tant a les meves cosines i a les amigues del poble on vaig créixer i vaig passar la meva joventut; A l'estiu quan retorn a poble, quedo amb dos o tres d'elles per anar a sopar o a donar un vol juntes, però gairebé sempre a corre-cuita, a les altres no les veig des de fa anys, potser per això m'agradaria comunicar-me amb elles.

Fa algun temps li vaig escriure una carta a l'Anna, una de les amigues que no veig des de fa anys. Després de moltes setmanes, quan ja no em recordava més d'ella, vaig rebre la seva resposta, va ser una gran sorpresa. Vaig guardar la seva carta a la meva bossa durant algunes hores. Després de dinar em vaig anar a una plaça prop de casa meva, em vaig asseure en un banc, sota un arbre, vaig llegir la carta i em vaig emocionar.

Tan aviat com acabo d'escriure una carta, la deixo damunt de la meva taula, m'agrada observar-la cada vegada que aixeco la vista del llibre o de l'ordinador. A l'endemà, abans de les dotze de migdia, quan recullen el correu, agafo la meva bicicleta i vaig a tirar la carta a la bústia. És com si llancés una ampolla a la mar, amb un missatge important a dins.

- Haurà de superar alguns obstacles, però segurament arribarà a el destinatari, em dic confiada.

És cert que de vegades les cartes triguen massa a arribar, però sempre arriben al seu destí. Una de les últimes cartes que li vaig escriure a la meva filla, va donar la volta a món, en lloc d'arribar a Madrid se’n va anar a Malàisia i després de tres mesos va arribar a destinatari.

Avui en dia gairebé ningú escriu cartes a mà, i això és una pena. Molts pensen que és una pèrdua de temps. Gairebé tots estem tan acostumats als missatges digitals i a comunicar-nos ràpidament per correu electrònic o xat, que hem perdut del tot la costum d'escriure a mà. Preferim la immediatesa de la tecnologia fins i tot quan no la necessitem.

Desitjo que no es perdi l'hàbit d'escriure a mà i estic tractant de fer alguna cosa al 'respecte. Això és el que m'agradaria dir-vos perquè us animeu a escriure una carta:

Escriure a mà en un full de paper amb una ploma estilogràfica, ens permet transmetre moltes coses més que el simple missatge que volem comunicar.

Podem afegir a la nostra carta petits dibuixos, esbossos i, per què no, fins i tot les petites taques de tinta la faran encara més personal. La nostra cal·ligrafia, encara que no sigui molt bonica, ens distingeix i ens fa únics, no ho oblidem mai.

Si volem disculpar-nos per un malentès amb una persona estimada, podem escriure-li per fer-li entendre quin era el nostre estat d'ànim en aquest moment i per comunicar-li el desig de no fer malbé la nostra amistat o relació amorosa.

Si volem estar a prop d'un amic que ho està passant malament, res millor que unes línies escrites per fer-li sentir el nostre afecte, encara que estiguem lluny d’ell.

A l'escriure una carta, ens dedicarem a nosaltres mateixos un temps diferent, un temps més lent. Recordem que aquest mateix temps l'hi regalarem íntegrament a la persona que la rebi.

Ja és hora que pensem en les emocions que ens transmet escriure o rebre una carta:

Revisant la bústia cada matí quan sortim o tornem a casa, esperant a la porta o a la finestra que arribi el carter, obrint amb impaciència el sobre o sostenint-lo una estona a la mà i finalment seure al sofà llegint les paraules escrites només per a nosaltres.

Podem guardar una carta que algú ens ha enviat i tornar-la a llegir-fins i tot al cap de molts anys. Podem deixar-la en un llibre, potser oblidar-la i després trobar-la per casualitat. La podem llegir mil vegades. També podem mostrar-la a amics o a gent del nostre entorn.

Una carta antiga ens fa reviure el passat i les persones que ens van escriure, de vegades algunes lamentablement ja no hi son.

Llegir les cartes que hem escrit, ens recorda a la persona que érem en el passat, com em va passar a mi quan vaig llegir les cartes que vaig escriure al meu home quan tenia vint anys. Llegint-les em vaig sentir orgullosa de mi mateixa per tot el que havia fet en aquell temps llunyà, em va agradar la noia que va marxar de casa tan jove.

Les excuses per refugiar-se en la tecnologia són sempre les mateixes: la immediatesa de rebre missatges a través del mòbil, el temps estalviat i el fet de que xat i correu electrònic son totalment gratis.

Però aturem-nos i pensem com amb uns minuts, uns pocs euros i una mica de bona organització

(per exemple comprar segells cada vegada que anem a un estanc) podríem donar-li una gran força emocional al que volem dir.

Com podeu veure, hi ha moltes raons per començar una nova bon costum:  La d'escriure una carta a mà cada dos o tres setmanes a les persones que estimem, s'ho mereixen, segur. Però nosaltres també mereixeríem rebre una carta de tant en tant.

 

El zapato desatado

 

Alicia solía ir al gimnasio por las tardes. Si no hubiera tenido ese compromiso muchas veces se habría pasado toda la tarde trabajando en el ordenador, preparando clases o corrigiendo las tareas de sus alumnos.

El gimnasio, además de hacerla sentir bien físicamente, la obligaba a salir de casa a media tarde. Había conocido y se había hecho amiga con algunas mujeres de su edad y con otras más jóvenes o mayores que ella. Charlaban en el vestuario antes y después de la clase. A Alicia le gustaba conocer a gente nueva e ir descubriendo otros mundos. También se había familiarizado con algunas monitoras.

Disfrutaba en el gimnasio. El tiempo que allí trascurría le parecía un regalo. Allí no pensaba ni en su trabajo ni en su familia.

A veces sentada en la bici estática, mientras pedaleaba, lograba leer el periódico o un capítulo de una novela que siempre llevaba en el bolso.

Pero desde que la gestión del gimnasio cambió, Alicia ya no iba a las clases de gimnasia tan contenta como antes. Trasladaron los vestuarios a los sótanos y cambiaron la organización de los cursos. La maestra de gimnasia postural, que tanto le gustaba a ella, en aquel entonces se peleó con los nuevos gerentes y se marchó. Alicia esperó que se le acabara su bono trimestral y no lo renovó.

Para mantenerse en forma, comenzó a hacer ejercicios en el salón de su casa, pero incluso poniendo música, no se sentía del todo satisfecha, era como si se le escapara algo. Un día hizo tantos ejercicios para fortalecer los músculos del torso que por la noche sintió un gran dolor en los costados.  Parecía una viejecita caminando despacio y un poco  doblada.

Decidió no exagerar hacindo gimnasia casera e ir a dar largos paseos. A veces iba sola, pero a menudo llamaba a dos amigas que vivían cerca de ella. Le gustaba charlar con ellas, paso a paso iban saliendo historias y anécdotas de la vida de cada una.

Una tarde de octubre, mientras Alicia iba andando bastante deprisa por el sendero entre el río y el parque fluvial, se cruzó con un hombre de unos sesenta años y notó que tenía un zapato desatado. El señor llevaba un niño pequeño sobre sus hombros, probablemente era su nieto.

- Disculpe, lleva un zapato desatado. Cuidado, se podría caer, le dijo Alicia.

- Gracias, ya me he dado cuenta, pero con el niño encima, no puedo abrocharme la zapatilla y sería muy complicado bajarlo ahora que estoy a punto de llegar a casa, dijo el hombre.

- ¿Quiere que le ate su zapato? Le preguntó Alicia.

- Con mucho gusto, respondió el hombre.

Mientras Alicia le estaba haciendo un lazo doble, oyó su voz que decía:

- Muchas gracias, hacía muchos años que nadie me ataba un zapato, usted me ha devuelto un recuerdo de mi infancia que había borrado. Se lo agradezco de verdad, me ha hecho realmente feliz.

Alicia se despidió del desconocido y siguió su camino observando a la gente que andaba, corría o hacía deporte cerca del río y el mundo le pareció más hermoso.

Desde entonces, ya no necesitó más hacer ejercicios en casa o ir al gimnasio para sentirse mejor con su cuerpo. A media tarde cerraba sus libros, apagaba el ordenador y salía de casa.

Bajando las escaleras ya se imaginaba el río, los árboles, el sendero y la gente que se movía en bicicleta, corriendo o caminando.

En seguida se dejaba llevar por esa corriente, sólo se paraba para beber en la fuente, para saludar a las personas conocidas que encontraba y cuando veía un zapato desatado.

La scarpa slacciata

 

Alice aveva l’abitudine di andare, un giorno si un giorno no, in palestra. Se non avesse avuto quell'impegno molte volte sarebbe rimasta tutto il pomeriggio davanti al computer a lavorare, preparando lezioni o correggendo le verifiche dei suoi alunni.

La palestra oltre a farla sentire bene fisicamente la costringeva a uscire di casa a metà  pomeriggio. Aveva conosciuto e fatto amicizia con alcune donne della sua età e con altre più giovani di lei. Chiacchieravano nello spogliatoio prima e dopo la lezione. Ad Alice piaceva conoscere persone nuove e scoprire i loro mondi. Anche con alcune maestre era entrata in confidenza. 

Era uno svago per lei, lo sentiva come tempo supplementare che si era concesso. In palestra non pensava né al lavoro né alla famiglia.

Pedalando sulla cyclette a volte si ritagliava anche uno spazio per leggere il giornale o un capitolo di un romanzo che portava sempre in borsa.

Ma da quando era cambiata la gestione della palestra Alice non ci andava volentieri come prima. Avevano trasferito gli spogliatoi in un posto angusto e cambiato l'organizzazione dei corsi. L’insegnante di ginnastica posturale, che tanto le piaceva, in quel periodo litigò con i nuovi gestori e si licenziò. A quel punto Alice aspettò che le scadesse l’abbonamento e non lo rinnovò più.

Per tenersi in forma, cominciò a fare, ginnastica da sola nel salotto di casa, ma anche se metteva musica, le sembrava che le mancasse qualcosa. Un giorno fece tanti esercizi di torsione del busto che la sera si muoveva incurvata come una vecchietta da quanto male le facevano i lombi indolenziti.

Decise di non esagerare con la ginnastica casalinga e di andare a fare lunghe camminate. A volta ci andava da sola, ma spesso coinvolgeva due amiche che abitavano vicino a lei. Con le amiche poteva chiacchierare, passo dopo passo venivano fuori storie e aneddoti della vita di ognuna di loro.

Sentiva che camminare lungo il fiume la faceva stare bene. Cercava di andarci un paio di volte la settimana.

Un pomeriggio di ottobre, mentre Alice percorreva veloce il sentiero tra il fiume e il parco, sorpassò un uomo sulla sessantina e notò che aveva una scarpa slacciata. L'uomo portava un bambino sulle spalle, forse il nipotino.

- Scusi ha una scarpa slacciata, potrebbe cadere, gli disse Alice.

- Grazie, me ne sono accorto, ma col bambino su non riesco ad allacciarmi e sarebbe troppo complicato far scendere il piccolo, ma per fortuna tra poco sarò a casa, disse l'uomo.

- Vuole che gli allacci io la scarpa? Gli domandò Alice.

- Molto volentieri, rispose l'uomo.

Mentre Alice faceva un doppio fiocco alla scarpa da ginnastica dell'uomo, si senti dire:

- Grazie mille, da quando ero piccolo nessuno mi allacciava una scarpa, lei mi ha fatto ritornare all'infanzia. La ringrazio di cuore, perché mi ha reso felice.

Alice salutò lo sconosciuto e continuò a camminare osservando la gente che passeggiava o correva lungo il fiume e il mondo le parve più bello. 

Da allora non ebbe più la necessità di fare esercizi a casa o di avere un abbonamento in palestra per sentirsi bene col suo corpo. Il  pomeriggio a una certa ora chiudeva i libri, spengeva il computer e usciva di casa contenta. Scendendo le scale vedeva già il fiume, gli alberi, la strada e le persone che andavano in bicicletta, correvano o camminavano. Subito si lasciava trascinare da quella corrente.

Camminava e camminava, si fermava solo per bere nella fontana, per salutare le persone conosciute che incontrava o quando vedeva una scarpa slacciata.