mercoledì 19 ottobre 2022

L'ansietat de l'Elvira

 


L’Elvira sol aixecar-se i anar a dormir d'hora. Abans de ficar-se al llit, prepara la roba que es posarà el matí següent. Intenta treure's de sobre, com més aviat millor, les tasques de la llar. No suporta veure roba acumulada: la treu humida de l'estenedor, la doblega, encén la ràdio i es posa a planxar. A mitja tarda comença a rentar la verdura o a cuinar alguna cosa pel sopar, per no veure's obligada a improvisar a l'últim moment. Va al mercat abans que el rebost o la nevera comencin a buidar-se.
A la feina, li agradava buscar amb anticipació el material que necessitava per a les seves classes; de vegades era tal el seu afany que amb pocs dies de diferencia preparava dues vegades la mateixa lliçó.
El seu marit li deia, fent broma:
- Amb la teva mania de planificar, fins i tot voldràs anticipar la teva mort!
Quan havia de fer un viatge, li agradava preparar-se amb antelació. El seu home, els estius, quan els nens eren petits, s’encarregava d’organitzar viatges itinerants per Europa. Ara que estava jubilat, s'havia relaxat i no volia planejar res més.
L’Elvira, malgrat les seves angoixes i temors, havia aconseguit organitzar alguns viatges amb el seu home: van anar a Nova York, a les Canàries i a Creta, però tot això abans de la pandèmia.
El 2020 tenien planejat anar al Marroc per les vacances de Setmana Santa, però a causa de la quarantena van haver de deixar-ho córrer. Ella va guardar tot el material que havia recopilat en una carpeta.
Li agradava molt la feina de professora, però a causa de l'ensenyament a distància, se sentia cansada i una mica desanimada. Durant el confinament s'asseia després de dinar per llegir una hora o més, això la relaxava molt.
Quan va tornar a l'escola, després de tants dies, no va sentir l'alegria de sempre. Aleshores va començar a mirar-se a si mateixa des de fora: observant detingudament els ritmes, l'estrès, els horaris, les enveges o gelosies professionals entre professors, va decidir canviar de vida, jubilant-se. Tenia seixanta-cinc anys.
Els mesos van passar ràpidament i, mentrestant, la seva filla va tenir un nadó. L’Elvira es va oblidar del viatge pendent al Marroc i es va concentrar a anar a Madrid, per visitar el seu nét.
Una tarda de principis de primavera van anar a sopar a casa d'uns amics, on entre els convidats hi havia una parella molt simpàtica que va dir que volia anar a Argentina.
- Per què no veniu amb nosaltres? Ens agradaria anar hi al novembre, va dir la Sara.
- No seria una mala idea, li va contestar l'Elvira.
- He somiat aquest viatge durant molts anys, va dir en Mauro, el marit de la Sara.
L’Elvira sabia que seria un viatge llarg i gens fàcil, però li encantava el fet que en Mauro hagués viscut a Argentina fins als quinze anys i que després amb la família hagués tornat a Itàlia. Li semblava una cosa emocionant que en Mauro volgués anar a l'Argentina després de seixanta anys.

A finals de maig l’Elvira va començar a mirar quins vols hi havia per Buenos Aires i a recopilar material per el viatge. Però ella notava que el seu home no estava gaire convençut i que per la Sara i en Mauro era molt d'hora treure el bitllet d'avió.
A l'estiu van anar a Espanya, primer a visitar la seva filla i el seu nét i després van anar a descansar uns dies a la platja. A mitjan d’agost l’ Elvira va tornar a sentir ansietat, pensant en el viatge a Argentina; patia pel fet de no haver concretat res. Va mirar una altra vegada els vols i va veure que el preu havia pujat força. Immediatament va trucar a la Sara, que encara estava de vacances a la platja amb el seu marit.

- Aquesta nit hem convidat a sopar uns amics argentins que viatgen molt i que sempre aconsegueixen vols a bon preu, ja t'explicaré, li va dir la Sara.
- He vist que els vols són massa cars si sortim quan havíem dit, però clar a nosaltres ens aniria malament canviar la data. Sentiria molt que no poguéssiu fer aquest viatge per culpa nostra.
- No et preocupis, sabem que seria maco aconseguir viatjar junts, però si no podem, no passa res, va dir la Sara, riallera.
A l’Elvira li hauria agradat poder parlar amb la Sara i en Mauro per entendre bé les necessitats de cadascú, però no va ser possible. A finals d'agost la Sara i en Mauro, posposant quinze dies la data del viatge, van trobar bitllets d'avió a un preu acceptable. L’Elvira i el seu marit van dir que no podien, ja que havien planejat anar a Madrid aquells mateixos dies. La Sara i en Mauro tampoc no estaven convençuts de postergar el viatge a la primavera següent, com els va proposar l’Elvira, i al final van decidir marxar sols.
L’Elvira estava una mica trista, però potser també alliberada: per fi podia descarregar l'ansietat acumulada. Li va dir al seu home l'endemà:
- Ja que s'ha esfumat el viatge a Argentina, què et sembla si anem tots dos al Marroc?
- Es una bona idea, però jo no tinc ganes d'organitzar res.
- Per què no anem a una agència de viatges?
- Si t'ocupes tu d'això, em sembla bé.
L'endemà l’Elvira, poc convençuda, va anar a l'agència:
- Qui sap quin itinerari em proposaran? I quantes coses fallaran a les excursions? No vull ni pensar-hi.
Les explicacions de la noia de l'agència van convèncer l’Elvira i després de comentar-ho amb el seu home van triar el recorregut de les ciutats imperials.
I així va ser com per primer cop a la vida van participar en un viatge organitzat.
Tot va sortir millor del que s'esperaven. Ibrahim, el guia, en sabia molt i era agradable. El grup de participants era heterogeni, format per italians, espanyols, mexicans, portuguesos i brasilers. L'edat mitjana rondava els cinquanta anys. La majoria dels participants eren parelles o matrimonis, però també hi havia un grup d'amics. Ibrahim parlava bé italià i espanyol i de tant en tant afegia una mica de portuguès. Tot va anar be, no hi va haver ni retards ni contratemps.

L’Elvira, xerrant, xerrant, es va fer amiga de tres parelles, una de València, una de Monterrey (Mèxic) i una altra Viella (nord d'Itàlia)
La gent que van trobar pel carrer, als hotels, a les places i a tots els llocs interessants que van visitar era amable i servicial. Van recórrer molts quilòmetres, travessant algunes regions del Marroc amb autocar. Cada matí s'aixecaven d'hora i al vespre estaven esgotats. A principis d'octubre, l'aire era càlid. A les nits, si no haguessin tret dels llits els edredons, que els hotelers tenien la mania de posar, no haurien pogut dormir.
Una tarda a Fes, l’Elvira va decidir banyar-se a la piscina de l'hotel. Tot just es va tirar a l'aigua va sentir que estava glaçada, semblava que venia de les muntanyes. Va intentar nedar, però tot i que es mogués ràpidament no aconseguia escalfar-se.
- Esperem que no em posi malalta, va pensar.
Es va afanyar a tornar a la habitació per dutxar se amb aigua calenta. Per sort aquella nit va dormir bé i es va oblidar de l'aigua glaçada.
Al cap de dos dies, a Marràqueix, va començar a tossir i li va sortir un fort refredat. Ella va pensar que era culpa de la piscina. Quan pujaven a l'autobús, es posava la mascareta per no encomanar als altres el seu constipat. Els darrers dos dies es va sentir cansada i per no perdre la visita a la Medina i a la famosa plaça de Marràqueix, va decidir prendre una aspirina.
El viatge de tornada va ser una mica pesat, es van llevat molt aviat i a l'aeroport de Casablanca l’Elvira no parava d'esternudar i de tossir. A l'avió, al seu costat, hi havia una senyora alta i grossa amb un vestit típic marroquí. Elvira i el seu marit eren els únics de l'avió que portaven màscares.
Ella hauria volgut cridar:
- Poseu-vos mascareta!
En veure que la seva veïna tenia la cara ben coberta amb un vel beix, es va relaxar i es va quedar adormida.
Quan van arribar a casa, immediatament es van fer la prova del Covid i van descobrir que eren positius. Van haver de quedar-se a casa durant més d'una setmana.
L’Elvira va aprofitar els llargs dies per llegir, escriure i ordenar-ne l'estudi.
Va trobar la carpeta amb tot el material que havia recopilat pel seu primer viatge al Marroc.
Va mostrar al seu marit l'itinerari detallat que havia preparat dos anys enrere i oblidat en un prestatge.
- Jo sempre t'ho dic, volent avantatjar-te en tot, treballes el doble!
- Sí, però el viatge va ser tan bonic que aquesta vegada va valer la pena, va dir l’Elvira.







martedì 18 ottobre 2022

La ansiedad de Elvira

 

Elvira suele levantarse y acostarse temprano. Antes de meterse en la cama, prepara la ropa que va a ponerse la mañana siguiente. Trata de sacarse de encima lo antes posible las tareas del hogar. No soporta ver ropa acumulada: la saca húmeda del tendedero, la dobla, enciende la radio y se pone enseguida a planchar. Empieza a lavar la verdura o a guisar alguna cosa para la cena a media tarde, para no verse obligada a improvisar en el último momento. Va al mercado antes de que la despensa o la nevera comiencen a vaciarse.

En el trabajo,  solía buscar con anticipación el material que necesitaba para sus clases; a veces era tal su afán que con pocos días de diferencia  preparaba dos veces la misma lección.
Su esposo le decía bromeando:
- ¡Con tu manía de planificar, hasta tu muerte querrás anticipar!
Cuando tenía que emprender un viaje, le gustaba prepararse con antelación. Su marido, los veranos, cuando los niños eran pequeños, se encargaba de organizar viajes itinerantes por Europa. Ahora que estaba jubilado se había relajado y no quería planear nada más.
Elvira, a pesar de sus angustias y temores, había logrado organizar algunos viajes con su esposo:  fueron a N. York,  a las Canarias y a Creta, pero todo eso antes de la pandemia.
En 2020 tenían planeado ir a Marruecos para las vacaciones de Semana Santa, pero debido a la cuarentena tuvieron que desistir. Elvira guardó todo el material que había recopilado en una carpeta.
Le gustaba mucho  su trabajo de profesora, pero a causa de la enseñanza a distancia, se sentía cansada y un poco desanimada. Durante el confinamiento se sentaba después del almuerzo para leer una hora o más, eso le relajaba mucho.
Cuando volvió a la escuela, después de tantos días, no sintió la alegría que solía sentir siempre. Entonces empezó a mirarse a sí misma desde fuera: observando detenidamente los ritmos, el estrés, los horarios, las envidias o celos profesionales entre profesores, decidió cambiar de vida, jubilándose. Tenía sesenta y cinco años.
Los meses pasaron rápidamente y, mientras tanto, su hija tuvo un bebé. Elvira se olvidó del viaje pendiente a Marruecos y se concentró en ir a Madrid, para visitar a su nieto.
Una tarde de principios de primavera fueron a cenar a casa de unos amigos, donde entre los invitados había una pareja muy simpática que dijo que quería ir a Argentina.
- ¿Por qué no venís con nosotros? Nos gustaría ir en noviembre, dijo Sara.
- No sería una mala idea, le contestó Elvira.
- He soñado con este viaje durante muchos años, dijo Mauro, el marido de Sara.
Elvira sabía que sería un viaje largo y para nada fácil, pero le encantaba el hecho de que Mauro hubiera vivido en Argentina hasta los quince años y que luego con su familia italiana hubiera regresado a Italia. Le parecía una cosa emocionante que Mauro volviera a Argentina después de sesenta años de ausencia.
En mayo Elvira empezó a mirar por Internet los vuelos para Buenos Aires y a recopilar material para el viaje. Pero ella notaba que su esposo no estaba muy involucrado y que para Sara y Mauro era muy temprano sacar el boleto de avión.
En verano fueron a España, primero a visitar a su hija y a su nieto y luego descansaron unos días en la playa. A mediados de agosto Elvira volvió a sentir ansiedad, pensando en el viaje a Argentina; sufría por el hecho de no haber concretado nada. Miró otra vez los vuelos y vio que el precio había subido bastante. Inmediatamente llamó a Sara, que todavía estaba de vacaciones en la playa con su esposo.

- Esta noche hemos invitado a cenar a unos amigos argentinos que viajan mucho y que siempre consiguen vuelos baratos, ya te contaré, le dijo Sara.

- He visto que los vuelos son demasiado caros saliendo  cuando habíamos dicho, pero a nosotros nos iría mal cambiar la fecha. Sentiría mucho que no pudierais emprender el viaje por nuestra culpa. 

- No te preocupes, sabemos que sería lindo hacer este viaje juntos, pero si no podemos, no pasa nada, dijo Sara.

A Elvira le hubiera gustado poder coincidir con Sara y Mauro para entender bien las necesidades de cada uno, pero no fue posible. A finales de agosto Sara y Mauro, aplazando quince días la fecha del viaje, encontraron boletos de avión bastante baratos.  Elvira y  su marido no podían salir con ellos, pues querían ir a Madrid en aquellos días. Sara y Mauro tampoco estaban convencidos  de postergar el viaje a la primavera siguiente, como les propuso Elvira, y al final decidieron marcharse solos.
Elvira estaba un poco apenada, pero quizás también aliviada: por fin podía descargar la ansiedad acumulada. Le dijo a su marido al día siguiente:

- Ya que se ha esfumado el viaje a Argentina, ¿qué te parece si vamos los dos a Marruecos?
- Me parece una buena idea, pero no tengo ganas de organizar nada.
- ¿Por qué no vamos a una agencia de viajes?
- Si te ocupas tú de ello, a mí me parece bien.

Elvira acudió a la agencia al día siguiente un poco titubeante:
- ¿Quién sabe qué gira me propondrán? ¿Y cuántas cosas fallarán en las excursiones? No quiero pensar en eso, se decía.

Las explicaciones de la chica de la agencia convencieron a Elvira y tras comentarlo con su marido eligieron el recorrido de las ciudades imperiales.
Y así fue como por primera vez participaron en un viaje organizado.
Todo salió mejor de lo esperado. Ibrahim, el guía, era bueno y agradable. El grupo de participantes era heterogéneo, formado por italianos, españoles, mexicanos, portugueses y brasileños. La edad media rondaba los cincuenta años. La mayoría de los participantes eran novios o matrimonios, pero también había un grupo de amigos. Ibrahim hablaba bien italiano y español y de vez en cuando añadía un poco de portugués. Todo transcurrió sin problemas y no hubo ni retrasos ni contratiempos. Elvira, charlando, charlando, se hizo amiga de tres parejas, una de Valencia, otra de México y otra del norte de Italia.
La gente que encontraron por la calle, en los hoteles, en las plazas y en todos los lugares interesantes que visitaron era amable y servicial. Recorrieron muchos kilómetros, atravesando diferentes regiones de Marruecos en autocar. Todas las mañanas se levantaban temprano y por la noche caían muertos de cansancio. Siendo principios de octubre, el aire era cálido. Por la noche, si no hubieran sacado de las camas los edredones que los hoteleros se empeñaban en ponerles, no habrían podido dormir.
Una tarde en Fez, Elvira decidió bañarse en la piscina del hotel. Apenas se tiró al agua sintió que estaba helada, parecía que venía de las montañas. Trató de nadar, pero a pesar de que se moviera rápidamente no lograba calentarse.
- Esperemos que no me ponga enferma, pensó.
Se apresuró a regresar a su habitación para tomar una ducha caliente. Pero por suerte esa noche durmió bien y olvidó el agua helada.
Al cabo de dos días, en Marrakech, empezó a toser y le salió un fuerte resfriado. Elvira pensó que era culpa de la piscina. Cuando subían al autobús, se ponía la mascarilla para no contagiar a otros su resfriado. Los últimos dos días se sintió cansada y para no perder la visita a la Medina y a la famosa plaza, decidió tomar una aspirina.
El viaje de vuelta fue un poco pesado, por el madrugón y porque en el aeropuerto Elisa no paraba de estornudar y de toser. En el avión, junto a ella, había una señora alta y gorda con un traje típico marroquí. Elvira y su esposo eran los únicos del avión que llevaban mascarillas.
Ella hubiera querido gritar:
- ¡Pónganse mascarilla!
Al ver que su vecina tenía el rostro bien cubierto con un velo beige, se relajó y se quedó dormida.
Cuando llegaron a casa, inmediatamente se hicieron la prueba de Covid y descubrieron que eran positivos. Tuvieron que permanecer encerrados en casa durante más de una semana.
Elvira aprovechó los largos días para leer, escribir y ordenar su estudio.
Encontró la carpeta con todo el material que había recopilado para su primer viaje a Marruecos.
Le mostró a su esposo el itinerario detallado que había preparado dos años antes y que luego olvidó en un estante.
- ¡Yo siempre te lo digo, queriendo llevar ventaja en todo, trabajas el doble!
- Sí, pero el viaje fue tan bonito que esta vez valió la pena, dijo Elvira.








domenica 16 ottobre 2022

Le ansie di Elvira

 

Elvira era abituata ad alzarsi e a coricarsi presto. Prima di andare a letto si preparava i vestiti che avrebbe indossato la mattina dopo. In casa cercava di sbrigare le faccende domestiche velocemente. Non sopportava di vedere montagne di panni da stirare: appena erano asciutti, prendeva il ferro da stiro e accendeva la radio. Cominciava a pensare alla cena nel pomeriggio per non ritrovarsi all’ultimo momento a dover improvvisare. Faceva la spesa prima che la dispensa o il frigo cominciassero a svuotarsi.

Al lavoro cercava con largo anticipo il materiale che le sarebbe servito per le sue lezioni; a volte era tale la sua smania che nel giro pochi giorni preparava due volte la stessa lezione.

Suo marito le diceva scherzando:

- A forza di programmare, anche la tua morte vorrai anticipare!

Quando doveva intraprendere un viaggio le piaceva prepararsi in tempo. Il marito, ogni estate, finché i bambini furono piccoli, si era occupato di organizzare i viaggi itineranti per l’Europa. Adesso che era in pensione si era rilassato e non aveva voglia di pensare a programmare niente.

Elvira, nonostante le sue ansie e paure, era riuscita a organizzare alcuni viaggi col marito: una volta erano andati a N. York, poi alle isole Canarie e a Creta, ma tutto ciò prima della pandemia.

Nel 2020 avevano pensato, per le vacanze di Pasqua, di andare in Marocco. Anche questa volta se ne era occupato lei e come il suo solito non aveva dormito bene fino a quando non aveva trovato il volo e gli alberghi dove alloggiarsi, ma a causa della quarantena dovettero rinunciare. Elvira conservò tutto il materiale che aveva raccolto in una cartella.

Amava molto il suo lavoro d’insegnante, ma le lezioni a distanza l’avevano affaticata e un po’ scoraggiata. Quando era tornata a scuola, dopo i mesi di pausa forzata, non aveva ritrovato quella gioia che l’ aveva accompagnata per anni. Allora cominciò a guardarsi dal di fuori: osservando i ritmi, lo stress, gli orari, la competizione che c’era tra professori per avere riconoscimenti, decise di cambiare la sua vita, andando in pensione. Aveva sessantacinque anni.

Passarono i mesi in fretta e nel frattempo sua figlia ebbe un bambino. Elvira dimenticò la gita in Marocco rimasta in sospeso e si concentrò nei viaggi a Madrid, per andare a trovare il nipotino.

Una sera d’inizio primavera andarono a cena a casa di amici, dove tra gli invitati c’era una coppia molto simpatica che raccontò che desiderava andare in Argentina.

- Perché non venite con noi? Vorremmo andarci a Novembre, disse Sara

- Non sarebbe una brutta idea, disse Elvira.

- E’ da tanti anni che sogno questo viaggio, disse Mauro, il marito di Sara.

Elvira sapeva che si trattava di un viaggio lungo e impegnativo, ma le piaceva il fatto che Mauro avesse vissuto in Argentina fino a quindici anni e che poi con la famiglia abruzzese fossero rientrati definitivamente in Italia. Le sembrava una storia emozionante che Mauro ritornasse in Argentina dopo sessant'anni di lontananza.

Dopo quella sera Elvira pensò a quel viaggio come una grande impresa, lo voleva, ma a sua volta lo temeva. Ogni tanto si scriveva con Sara, ma in realtà ancora non avevano deciso niente, solo avevano stabilito all’incirca le date di partenza e di ritorno.

A maggio cominciò a guardare per conto suo i voli per Buenos Aires e a cercare materiale per il viaggio. Ma sentiva che suo marito era poco coinvolto e per Sara e Mauro era troppo presto per fare il biglietto aereo. Cercava di calmarsi e si diceva: non correre troppo, lascia fare agli altri.

D’estate andarono in Spagna, prima a trovare la figlia e il nipotino, e poi al mare. Elvira a metà agosto si sentiva a disaggio, soprattutto la notte faceva fatica ad addormentarsi pensando al viaggio in Argentina; non avere niente di concreto in mano la faceva soffrire. Riguardò i voli e vide che nel periodo in cui volevano partire il prezzo era piuttosto aumentato. Chiamò subito Sara, che ancora era col marito al mare, nella costa abruzzese.

- Questa sera abbiamo invitato a cena degli amici argentini che viaggiano molto e riescono sempre a trovare voli economici, peccato che non ci siete anche voi, domani ti saprò dire, disse Sara.

- Ho visto che, nelle date che avevamo scelto, i voli sono troppo costosi.

- Sposteremo le date.

- Le cose sono più complicate, noi abbiamo anche programmato un viaggio a Madrid, non so se potremo spostare date.

- Non ti preoccupare, sappiamo che sarebbe bello fare questo viaggio insieme a voi, ma capisco che sia difficile fare combaciare tutto, disse Sara.

A Elvira sarebbe piaciuto poter incontrare Sara e Mauro per parlarsi e capire bene le esigenze di ognuno, ma non fu possibile. Alla fine di agosto Sara e Mauro, spostando di quindici giorni le date del viaggio, trovarono dei biglietti aerei abbastanza convenienti, a Elvira e il marito quelle date non andavano bene. Di spostare il viaggio in primavera Sara e Mauro non ne erano convinti e alla fine decisero di partire da soli.

Elvira ne fu un po' dispiaciuta, ma forse anche un po’ sollevata: finalmente avrebbe potuto smaltire l’ansia accumulata.

- Dato che il viaggio in Argentina è saltato, cosa ne diresti di andare noi due in Marocco? Disse il giorno dopo Elvira al marito.

- Mi sembra una buona idea, ma io non ho voglia di organizzare niente.

- Perché non ci facciamo aiutare da una agenzia di viaggi?

- Se ci pensi tu, per me va bene.

Elvira l’indomani andò intimorita e non del tutto convinta in agenzia:

- Chissà che giro pesca mi proporranno, chissà che disguidi ci saranno, non ci voglio pensare.

Le spiegazioni della ragazza dell’agenzia convinsero Elvira e dopo averne discusso col marito scelsero il tour delle città imperiali.

E fu così che per la prima volta parteciparono a una gita organizzata. Elvira era contenta e sollevata, ma sotto sotto le era rimasta il timore che qualcosa nell’organizzazione potesse andare storto, ma cercava di scacciare via questo pensiero.

Tutto andò meglio del previsto, senza ritardi né intoppi. Ibrahim, la guida, era bravo e simpatico. Il gruppo di partecipanti era eterogeneo, formato da italiani, spagnoli, messicani, portoghesi e brasiliani. L’età media era sui cinquant’anni. La maggior parte erano coppie di fidanzati o coniugi, ma c’era anche un gruppo di amici. Ibrahim parlava bene sia italiano che spagnolo e ogni tanto aggiungeva un po’ di portoghese. Elvira parlava con tutti, le piaceva conoscere gente nuova e subito fece amicizia con alcuni di loro.

Non ci poteva credere di esser finalmente in Marocco, le sembrava un sogno. Anche il marito era contento del viaggio e faceva un sacco di fotografie con la sua camera professionale. Essendo i primi di ottobre, l’aria era calda e i cieli coperti da una foschia insolita, ma Elvira no badava a quella stranezza, avendo temuto altre avversità peggiori, quella le sembrava una cosa di niente.

Una sera a Fez, Elvira decise di fare il bagno nella piscina dell’albergo. Appena si buttò in acqua sentì che era gelida, sembrava che provenisse dalle montagne. Cercò di nuotare, ma anche se si muoveva rapidamente non riusciva a riscaldarsi,

- Speriamo di non prendere un malanno, pensò.

Tornò in camera in fretta e furia, per farsi una doccia calda. Mentre andavano a cena il marito le disse:

- Tu dici di essere una donna ansiosa, lo sei solo per alcune cose, per altre no. Per tutto ciò che riguarda la tua salute sei veramente incosciente, come si fa a fare il bagno a ottobre alle sette di sera?

Dopo due giorni, a Marrakesh, Elvira cominciò a tossire e le scoppiò un gran raffreddore. Lei dava la colpa al bagno in piscina, ma si sentiva sempre più stanca e faceva fatica a seguire il gruppo, allora decise di prendere un’aspirina.

Il giorno della partenza in aeroporto non smetteva di tossire ed starnutire. In aereo, accanto a lei, era seduta una signora alta e grossa con un vestito tipico marocchino. Guardandosi intorno si rese conto che nessuno dei passeggi indossava la mascherina.

Non si sentiva tranquilla, sudava freddo ogni volta che starnutiva, aveva una gran paura di contagiare la donna seduta accanto, avrebbe voluto urlare a lei e a gli altri passeggeri:

- Mettetevi la mascherina!

Vedendo che la sua vicina aveva il viso ben coperto con un velo beige cercò di rilassarsi e si appisolò.

Quando arrivarono a casa si fecero subito il test del Covid ed scoprirono di essere positivi. Dovettero restare chiusi in casa più di una settimana, ma per Elvira non fu nessun problema.

Pensò che aveva ragione suo marito, lei sentiva timore, paura e malessere prima di fare alcune cose, ma quando si presentavano dei contrattempi o avversità, li affrontava con tranquillità.

Elvira approfittò delle lunghe giornate per leggere, scrivere sulle sue ansie e mettere ordine nel suo studio. Ritrovò la cartella con tutto il materiale che aveva raccolto per il primo viaggio in Marocco.

Fece vedere al marito l’itinerario dettagliato che aveva preparato due anni prima e che poi aveva dimenticato in uno scaffale.

- Te lo dico sempre, a forza di avvantaggiarti, rischi di lavorare il doppio!

- Si, ma il viaggio è stato così bello che stavolta ne è valsa la pena, disse Elvira.