L'ansietat de l'Elvira

 

L’Elvira sol aixecar-se i anar a dormir d'hora. Abans de ficar-se al llit, prepara la roba que es posarà el matí següent. Intenta treure's de sobre, com més aviat millor, les tasques de la llar. No suporta veure roba acumulada: la treu humida de l'estenedor, la doblega, encén la ràdio i es posa a planxar. A mitja tarda comença a rentar la verdura o a cuinar alguna cosa pel sopar, per no veure's obligada a improvisar a l'últim moment. Va al mercat abans que el rebost o la nevera comencin a buidar-se.
A la feina, li agradava buscar amb anticipació el material que necessitava per a les seves classes; de vegades era tal el seu afany que amb pocs dies de diferencia preparava dues vegades la mateixa lliçó.
El seu marit li deia, fent broma:
- Amb la teva mania de planificar, fins i tot voldràs anticipar la teva mort!
Quan havia de fer un viatge, li agradava preparar-se amb antelació. El seu home, els estius, quan els nens eren petits, s’encarregava d’organitzar viatges itinerants per Europa. Ara que estava jubilat, s'havia relaxat i no volia planejar res més.
L’Elvira, malgrat les seves angoixes i temors, havia aconseguit organitzar alguns viatges amb el seu home: van anar a Nova York, a les Canàries i a Creta, però tot això abans de la pandèmia.
El 2020 tenien planejat anar al Marroc per les vacances de Setmana Santa, però a causa de la quarantena van haver de deixar-ho córrer. Ella va guardar tot el material que havia recopilat en una carpeta.
Li agradava molt la feina de professora, però a causa de l'ensenyament a distància, se sentia cansada i una mica desanimada. Durant el confinament s'asseia després de dinar per llegir una hora o més, això la relaxava molt.
Quan va tornar a l'escola, després de tants dies, no va sentir l'alegria de sempre. Aleshores va començar a mirar-se a si mateixa des de fora: observant detingudament els ritmes, l'estrès, els horaris, les enveges o gelosies professionals entre professors, va decidir canviar de vida, jubilant-se. Tenia seixanta-cinc anys.
Els mesos van passar ràpidament i, mentrestant, la seva filla va tenir un nadó. L’Elvira es va oblidar del viatge pendent al Marroc i es va concentrar a anar a Madrid, per visitar el seu nét.
Una tarda de principis de primavera van anar a sopar a casa d'uns amics, on entre els convidats hi havia una parella molt simpàtica que va dir que volia anar a Argentina.
- Per què no veniu amb nosaltres? Ens agradaria anar hi al novembre, va dir la Sara.
- No seria una mala idea, li va contestar l'Elvira.
- He somiat aquest viatge durant molts anys, va dir en Mauro, el marit de la Sara.
L’Elvira sabia que seria un viatge llarg i gens fàcil, però li encantava el fet que en Mauro hagués viscut a Argentina fins als quinze anys i que després amb la família hagués tornat a Itàlia. Li semblava una cosa emocionant que en Mauro volgués anar a l'Argentina després de seixanta anys.

A finals de maig l’Elvira va començar a mirar quins vols hi havia per Buenos Aires i a recopilar material per el viatge. Però ella notava que el seu home no estava gaire convençut i que per la Sara i en Mauro era molt d'hora treure el bitllet d'avió.
A l'estiu van anar a Espanya, primer a visitar la seva filla i el seu nét i després van anar a descansar uns dies a la platja. A mitjan d’agost l’ Elvira va tornar a sentir ansietat, pensant en el viatge a Argentina; patia pel fet de no haver concretat res. Va mirar una altra vegada els vols i va veure que el preu havia pujat força. Immediatament va trucar a la Sara, que encara estava de vacances a la platja amb el seu marit.

- Aquesta nit hem convidat a sopar uns amics argentins que viatgen molt i que sempre aconsegueixen vols a bon preu, ja t'explicaré, li va dir la Sara.
- He vist que els vols són massa cars si sortim quan havíem dit, però clar a nosaltres ens aniria malament canviar la data. Sentiria molt que no poguéssiu fer aquest viatge per culpa nostra.
- No et preocupis, sabem que seria maco aconseguir viatjar junts, però si no podem, no passa res, va dir la Sara, riallera.
A l’Elvira li hauria agradat poder parlar amb la Sara i en Mauro per entendre bé les necessitats de cadascú, però no va ser possible. A finals d'agost la Sara i en Mauro, posposant quinze dies la data del viatge, van trobar bitllets d'avió a un preu acceptable. L’Elvira i el seu marit van dir que no podien, ja que havien planejat anar a Madrid aquells mateixos dies. La Sara i en Mauro tampoc no estaven convençuts de postergar el viatge a la primavera següent, com els va proposar l’Elvira, i al final van decidir marxar sols.
L’Elvira estava una mica trista, però potser també alliberada: per fi podia descarregar l'ansietat acumulada. Li va dir al seu home l'endemà:
- Ja que s'ha esfumat el viatge a Argentina, què et sembla si anem tots dos al Marroc?
- Es una bona idea, però jo no tinc ganes d'organitzar res.
- Per què no anem a una agència de viatges?
- Si t'ocupes tu d'això, em sembla bé.
L'endemà l’Elvira, poc convençuda, va anar a l'agència:
- Qui sap quin itinerari em proposaran? I quantes coses fallaran a les excursions? No vull ni pensar-hi.
Les explicacions de la noia de l'agència van convèncer l’Elvira i després de comentar-ho amb el seu home van triar el recorregut de les ciutats imperials.
I així va ser com per primer cop a la vida van participar en un viatge organitzat.
Tot va sortir millor del que s'esperaven. Ibrahim, el guia, en sabia molt i era agradable. El grup de participants era heterogeni, format per italians, espanyols, mexicans, portuguesos i brasilers. L'edat mitjana rondava els cinquanta anys. La majoria dels participants eren parelles o matrimonis, però també hi havia un grup d'amics. Ibrahim parlava bé italià i espanyol i de tant en tant afegia una mica de portuguès. Tot va anar be, no hi va haver ni retards ni contratemps.

L’Elvira, xerrant, xerrant, es va fer amiga de tres parelles, una de València, una de Monterrey (Mèxic) i una altra Viella (nord d'Itàlia)
La gent que van trobar pel carrer, als hotels, a les places i a tots els llocs interessants que van visitar era amable i servicial. Van recórrer molts quilòmetres, travessant algunes regions del Marroc amb autocar. Cada matí s'aixecaven d'hora i al vespre estaven esgotats. A principis d'octubre, l'aire era càlid. A les nits, si no haguessin tret dels llits els edredons, que els hotelers tenien la mania de posar, no haurien pogut dormir.
Una tarda a Fes, l’Elvira va decidir banyar-se a la piscina de l'hotel. Tot just es va tirar a l'aigua va sentir que estava glaçada, semblava que venia de les muntanyes. Va intentar nedar, però tot i que es mogués ràpidament no aconseguia escalfar-se.
- Esperem que no em posi malalta, va pensar.
Es va afanyar a tornar a la habitació per dutxar se amb aigua calenta. Per sort aquella nit va dormir bé i es va oblidar de l'aigua glaçada.
Al cap de dos dies, a Marràqueix, va començar a tossir i li va sortir un fort refredat. Ella va pensar que era culpa de la piscina. Quan pujaven a l'autobús, es posava la mascareta per no encomanar als altres el seu constipat. Els darrers dos dies es va sentir cansada i per no perdre la visita a la Medina i a la famosa plaça de Marràqueix, va decidir prendre una aspirina.
El viatge de tornada va ser una mica pesat, es van llevat molt aviat i a l'aeroport de Casablanca l’Elvira no parava d'esternudar i de tossir. A l'avió, al seu costat, hi havia una senyora alta i grossa amb un vestit típic marroquí. Elvira i el seu marit eren els únics de l'avió que portaven màscares.
Ella hauria volgut cridar:
- Poseu-vos mascareta!
En veure que la seva veïna tenia la cara ben coberta amb un vel beix, es va relaxar i es va quedar adormida.
Quan van arribar a casa, immediatament es van fer la prova del Covid i van descobrir que eren positius. Van haver de quedar-se a casa durant més d'una setmana.
L’Elvira va aprofitar els llargs dies per llegir, escriure i ordenar-ne l'estudi.
Va trobar la carpeta amb tot el material que havia recopilat pel seu primer viatge al Marroc.
Va mostrar al seu marit l'itinerari detallat que havia preparat dos anys enrere i oblidat en un prestatge.
- Jo sempre t'ho dic, volent avantatjar-te en tot, treballes el doble!
- Sí, però el viatge va ser tan bonic que aquesta vegada va valer la pena, va dir l’Elvira.