13 de julio 2017
Hace
treinta años vivía en otra casa, pero aquel 13 de julio, como hoy,
me levanté temprano y como ahora me sentía feliz: amaba
a mi marido, al cabo de dos meses iba a tener mi primer hijo, había ganado
oposiciones para la enseñanza de la escuela pública, habíamos
comprado un piso, que un equipo de albañiles estaba reformando y
al día siguiente iba a cumplir treinta y un años. ¿Qué podía
desear más de la vida?
Aquella
mañana fui a hacerme la última ecografía, fue el inicio de la
desgracia.
Después
de lo que pasó, mi mundo se desmoronó y durante algún tiempo tuve
miedo de ser feliz, porque pensaba que después de lo bueno, bueno,
siempre llegaba lo malo, malo.
Ahora
que han pasado tantos años he aprendido a aceptar más las
adversidades de la vida e he logrado escribir lo que sentí en
aquellos días de julio de treinta años atrás.
Aquí
tenéis el relato dividido en tres partes:
13
juliol 2017
Fa
trenta anys vivia en una altra casa, però aquell 13 di juliol, com
avui, em vaig aixecar d'hora i com ara em sentia feliç: estimava al
meu marit, esperava el primer fill a finals d'agost, havia guanyat
oposicions per a l'ensenyament a l'escola pública, havíem comprat
un pis, que un equip de paletes estava reformant i l'endemà
compliría trenta-un anys. Que podia desitjar més de la vida?
Aquell matí vaig anar a fer-me l'última ecografia, va ser l'inici de la desgràcia.
Aquell matí vaig anar a fer-me l'última ecografia, va ser l'inici de la desgràcia.
Després
del que va passar, el meu món es va ensorrar i durant algun temps
vaig tenir por de ser feliç, perquè pensava que després de les
coses bones, bones, sempre arribavan les dolentes, dolentes.
Ara que han passat tants anys he après a acceptar una mica més les adversitats de la vida, fins i tot he aconseguir escriure el que vaig sentir aquell tretze de juliol de fa trenta anys:
Ara que han passat tants anys he après a acceptar una mica més les adversitats de la vida, fins i tot he aconseguir escriure el que vaig sentir aquell tretze de juliol de fa trenta anys:
Aqui
teniu el relat dividit en tres parts:
Trenta
anni fa vivevo in un'altra casa, quel 13 di luglio, come oggi, mi
ero alzata presto e come adesso mi sentivo felice: amavo mio
marito, aspettavo il primo figlio, che doveva nascere due mesi dopo,
aveva vinto il concorso per insegnare nella scuola pubblica,
avevamo comprato un appartamento, che una squadra di muratori stava
ristrutturando e il giorno successivo sarebbe stato il mio
trentunesimo compleanno. Cosa potevo desiderare di più della
vita?
Quella
mattina sono andata a farmi l'ultima ecografia ed è stato
l'inizio della mia sventura.
Dopo
quello che è successo, il mio mondo è crollato e per un po' ho
avuto paura di essere felice, perché ho pensato che dopo le cose
belle, belle, arrivano sempre quelle brutte, brutte.
Adesso che sono trascorsi così tanti anni ho imparato ad accettare di più le avversità della vita e sono riuscita a scrivere quello che ho sentito quel tredici luglio di trenta anni fa, ecco il racconto diviso in tre parti:
Adesso che sono trascorsi così tanti anni ho imparato ad accettare di più le avversità della vita e sono riuscita a scrivere quello che ho sentito quel tredici luglio di trenta anni fa, ecco il racconto diviso in tre parti:
Nessun commento:
Posta un commento