Quin
dia és avui? Em va preguntar el meu home mentre estava arreglant un
despertador digital la mar de vell, que havia comprat als nostres
fills, quan eren petits.
Era de plàstic negre i el seu disseny dels anys setanta. Tenia una pantalla rectangular, on els nombres grans, que indicaven les hores i els minuts, semblaven dos ulls a l'aguait. Enmig, dos botonets verticals, que s'encenian i s'apagavan com si aquella cara tingués un tic, marcaven els segons.
- Avui és el 23 de juny, el dia de la revetlla de Sant Joan, li vaig contestar.
M'havia anat a viure a la Toscana feia més de trenta anys, però encara recordava les nits de Sant Joan de la meva infància.
Era de plàstic negre i el seu disseny dels anys setanta. Tenia una pantalla rectangular, on els nombres grans, que indicaven les hores i els minuts, semblaven dos ulls a l'aguait. Enmig, dos botonets verticals, que s'encenian i s'apagavan com si aquella cara tingués un tic, marcaven els segons.
- Avui és el 23 de juny, el dia de la revetlla de Sant Joan, li vaig contestar.
M'havia anat a viure a la Toscana feia més de trenta anys, però encara recordava les nits de Sant Joan de la meva infància.
Amb els nens del barri, amb un carretó que
guiava un dels més grans, anàvem demanant per les cases mobles
vells per cremar.
Era emocionant empènyer aquell carro ple de potes de taules, calaixos, cadires destrossades, tauletes de nit coixes, capçals de llits atrotinats, marcs trencats, penjadors i altres atuells.
Molts veïns es treien de sobre els mobles del rebós, altres ens donaven munts de diaris.
En Ramon, un jove pagès, que domava cavalls amb molta afició, ens donava sempre una bala de palla. La senyora Mercè, vídua des de feia molt de temps, cada any ens regalava un vestit complet, americana, pantalons, armilla, camisa, corbata i barret, del seu difunt marit, que havia estat l'advocat més il·lustre del poble.
Pere, un noi tímid i solitari, amb la palla i la roba de l'advocat difunt, donava vida a un ninot. Després amb les seves mans dibuixava i construïa una màscara de cartró, que cada any era diferent, però que sempre representava a un home que es burlava de tothom.
En un racó de la plaça principal del poble s'apilaven els mobles i els trastos que havíem recollit. Posaven al ninot sobre la pila, assegut en una butaca, potser una mica coixa però encara confortable. El cavaller de la bella figura s'aguantava amb un bastó ferruc.
Aquella nit ningú sopava, ja que tots corríem excitats pels carrers buscant les últimes coses per cremar.
El moment més emocionant era quan encenien la foguera i tothom es quedava quiet i bocabadat.
Encara veig les nostres cares feliçes il·luminades per les flames i sento el cruixit de la fusta. De tant en tant apareixien els llums dels focs artificials llunyans.
Quan el ninot s'acabava de consumir tots els nois començaven a córrer al voltant de la foguera tirant petards, però jo sempre em quedava com embruixada al davant del foc. M'agradava aquella olor de fusta cremada.
- Ja he aconseguit arreglar el despertador i introduir la data d'avui. Em va dir el meu home content.
Les seves paraules em van portar a la realitat i vaig pensar que tot i estant lluny de Catalunya, recordaria sempre la nit màgica de Sant Joan.
Era emocionant empènyer aquell carro ple de potes de taules, calaixos, cadires destrossades, tauletes de nit coixes, capçals de llits atrotinats, marcs trencats, penjadors i altres atuells.
Molts veïns es treien de sobre els mobles del rebós, altres ens donaven munts de diaris.
En Ramon, un jove pagès, que domava cavalls amb molta afició, ens donava sempre una bala de palla. La senyora Mercè, vídua des de feia molt de temps, cada any ens regalava un vestit complet, americana, pantalons, armilla, camisa, corbata i barret, del seu difunt marit, que havia estat l'advocat més il·lustre del poble.
Pere, un noi tímid i solitari, amb la palla i la roba de l'advocat difunt, donava vida a un ninot. Després amb les seves mans dibuixava i construïa una màscara de cartró, que cada any era diferent, però que sempre representava a un home que es burlava de tothom.
En un racó de la plaça principal del poble s'apilaven els mobles i els trastos que havíem recollit. Posaven al ninot sobre la pila, assegut en una butaca, potser una mica coixa però encara confortable. El cavaller de la bella figura s'aguantava amb un bastó ferruc.
Aquella nit ningú sopava, ja que tots corríem excitats pels carrers buscant les últimes coses per cremar.
El moment més emocionant era quan encenien la foguera i tothom es quedava quiet i bocabadat.
Encara veig les nostres cares feliçes il·luminades per les flames i sento el cruixit de la fusta. De tant en tant apareixien els llums dels focs artificials llunyans.
Quan el ninot s'acabava de consumir tots els nois començaven a córrer al voltant de la foguera tirant petards, però jo sempre em quedava com embruixada al davant del foc. M'agradava aquella olor de fusta cremada.
- Ja he aconseguit arreglar el despertador i introduir la data d'avui. Em va dir el meu home content.
Les seves paraules em van portar a la realitat i vaig pensar que tot i estant lluny de Catalunya, recordaria sempre la nit màgica de Sant Joan.
La noche de San Juan
¿Qué
día es hoy? Me preguntó mi marido mientras estaba arreglando un viejo
despertador digital, que había comprado a nuestros hijos, cuando eran chiquillos.
Era
de plástico negro y su diseño de los años setenta. Tenía una
pantalla rectangular, donde los números grandes, que indicaban las
horas y los minutos, parecían dos ojos al acecho. En medio, dos
botoncitos verticales, que pulsaban como si aquella cara tuviese un
tic, marcaban los segundos.
-
Hoy es el 23 de junio, el día de la verbena de San Joan, le contesté.
Me
había ido a vivir a la Toscana hacía más de treinta años,
pero aún recordaba las noches de San Joan de mi infancia.
Junto a los niños del barrio, con una carretilla que
guiaba uno de los mayores, íbamos pidiendo por las casas muebles
viejos para quemar.
Era
emocionante empujar aquel carro lleno de patas de mesas, cajones,
sillas destrozadas, mesitas de noche cojas, cabezales de camas destartalados,
marcos quebrados, perchas y demás cacharros.
Muchos
vecinos se quitaban de encima los muebles del trastero, otros nos
daban montones de periódicos.
Ramón, un joven payés, que domaba caballos con mucha afición,
nos entregaba siempre
una bala de paja. La señora Merçè, viuda desde hacía mucho tiempo,
cada año nos regalaba un traje completo, americana, pantalones, chaleco,
camisa, corbata y sombrero, de su difunto marido, que había sido
el abogado más ilustre del pueblo.
Pere,
un muchacho tímido y solitario, con la paja y la ropa del abogado difunto, daba vida a un ninot1. Luego sus manos, decididas y mañosas
construían una máscara de cartón, que cada año era distinta,
pero que siempre representaba a un hombre que se burlaba de todo el mundo.
En
un rincón de la plaza principal del pueblo se apilaban los muebles y
los trastos que habíamos recogido. Ponían al muñeco
encima del montón sentado en una butaca, quizás un poco coja pero aún
confortable. El caballero de la bella figura se aguantaba con un recio
bastón.
Aquella
noche nadie cenaba, pues todos corríamos excitados por las calles
buscando los últimos cachivaches para quemar.
El
momento más emocionante era cuando encendían la hoguera y todo el mundo
se quedaba pasmado y boquiabierto.
Todavía
veo nuestras caras felices iluminadas por las llamas y oigo el
crujido de la madera. De vez en cuando aparecían a lo lejos
las luces de los fuegos artificiales.
Cuando
el ninot
se acababa de consumir todos los chicos empezaban a correr alrededor
de la hoguera tirando petardos, pero yo siempre me quedaba como
embrujada en frente del fuego. Me gustaba aquel olor de madera quemada.
- Ya
he logrado arreglar el despertador e introducir la fecha de hoy.
Me dijo mi marido contento.
Sus
palabras me llevaron a la realidad y pensé que a pesar de estar
lejos de Cataluña, recordaría siempre la noche
mágica de San Joan.
1muñeco
La nit de
San Joan1
Che giorno
siamo oggi? Mi chiese mio marito, mentre accomodava una vecchia sveglia
digitale che aveva comprato qualche anno prima per i nostri figli,
allora ragazzi. Era di plastica nera con un disegno anni settanta.
Aveva un schermo rettangolare, dove i numeri grandi che indicavano
le ore e i minuti, sembravano degli occhi vigili. I secondi erano
scanditi da due bottoncini che in mezzo pulsavano come se quel viso avesse
un tic.
- Oggi è
il 23 giugno il giorno de la revetlla de S. Joan2.
Gli risposi.
Mi
ero trasferita da più di trent'anni in Toscana, ma le notti di S. Joan
della mia infanzia non le avevo mai dimenticate.
Da
piccola con gli altri ragazzi del quartiere andavamo, con un carretto
guidato da quelli più grandi, a chiedere ai vicini mobili
vecchi da bruciare.
Era
emozionante spingere quel carro colmo di gambe di sgabelli, cassetti
di antichi tavoli, cornici spaccate, sedie con l'impagliatura
sfondata, testate di letti in disuso, attaccapanni e altri oggetti. Molti vicini si
liberavano dei mobili conservati nel ripostiglio, altri ci davano pile di giornali.
Ramón, un giovane contadino, che aveva la passione di domare cavalli, ci regalava sempre della paglia. La signora Merçè, rimasta vedova da molto tempo, ogni anno ci donava un vestito completo di giacca, camicia, gilè, pantaloni e cappello del suo defunto marito, che era stato un illustre avvocato del paese.
Ramón, un giovane contadino, che aveva la passione di domare cavalli, ci regalava sempre della paglia. La signora Merçè, rimasta vedova da molto tempo, ogni anno ci donava un vestito completo di giacca, camicia, gilè, pantaloni e cappello del suo defunto marito, che era stato un illustre avvocato del paese.
Pere, un ragazzone timido e riservato, era quello che con la paglia di Ramòn
ed i vestiti del defunto avvocato costruiva un ninot3
. Dopo, le sue mani decise e sapienti davano vita a una maschera di carta
pesta, che ogni anno era diversa, ma che sempre rappresentava un
uomo che prendeva in giro tutti.
In
un angolo della piazza principale del paese venivano accatastai i
mobili e gli oggetti raccolti. Il ninot, veniva sistemato in una poltrona, forse zoppa, ma ancora comoda. L'uomo, della bella figura, sempre era retto da robusto
bastone.
Quella
sera nessuno cenava, correvamo eccitati per le strade in cerca di
altre cose da bruciare.
Il
momento più emozionante era quando accendevano il falò e tutti rimanevamo
incantati. Vedo ancora i nostri visi felici illuminati dalle fiamme
e sento gli scoppiettii della legna. Ogni tanto arrivavano
bagliori di lontani fuochi d'artificio. Quando il ninot
era ormai bruciato tutti i ragazzi cominciavano a correre intorno,
buttando petardi, ma io rimanevo come stregata di fronte al
grande falò.
Mi
piaceva l'odore della legna bruciata.
- Sono riuscito a mettere a posto la sveglia e a inserire la data. Mi disse contento mio marito.
Le sue parole mi riportarono al presente e pensai, che nonostante mi trovassi lontano dalla Catalogna, avrei sempre ricordato la notte magica di San Joan.
Le sue parole mi riportarono al presente e pensai, che nonostante mi trovassi lontano dalla Catalogna, avrei sempre ricordato la notte magica di San Joan.
1 Notte
di San Giovanni
2 Notte
di festa in onore a San Giovanni. Ogni regione di Spagna la celebra in modo differente, con
tradizioni strettamente popolari. E’ una delle celebrazioni più
sentite in Catalogna, dove viene anche chiamata anche Revetlla
de Sant Joan, Nit del Foc, Nit de
les Bruixes (streghe). Non si conosce
bene l’origine di questa festa, ma secondo alcune fonti incerte
sembra che sia di origine pagana anteriore al Cristianesimo. Altri
intravedono invece un carattere burlesco e allegro, in quanto la
notte più distante dal Natale e quindi particolarmente amata dai
demoni.
3 Pupazzo
Nessun commento:
Posta un commento