sabato 23 giugno 2012

La nit de San Joan - La noche de San Joan - La notte di San Giovanni


Quin dia és avui? Em va preguntar el meu home mentre estava arreglant un despertador digital la mar de vell, que havia comprat als nostres fills, quan eren petits.
Era de plàstic negre i el seu disseny dels anys setanta. Tenia una pantalla rectangular, on els nombres grans, que indicaven les hores i els minuts, semblaven dos ulls a l'aguait. Enmig, dos botonets verticals, que s'encenian i s'apagavan com si aquella cara tingués un tic, marcaven els segons.
- Avui és el 23 de juny, el dia de la revetlla de Sant Joan, li vaig contestar.
M'havia anat a viure a la Toscana feia més de trenta anys, però encara recordava les nits de Sant Joan de la meva infància.
Amb els nens del barri, amb un carretó que guiava un dels més grans, anàvem demanant per les cases mobles vells per cremar.
Era emocionant empènyer aquell carro ple de potes de taules, calaixos, cadires destrossades, tauletes de nit coixes, capçals de llits atrotinats, marcs trencats, penjadors i altres atuells.
Molts veïns es treien de sobre els mobles del rebós, altres ens donaven munts de diaris.
En Ramon, un jove pagès, que domava cavalls amb molta afició, ens donava sempre una bala de palla. La senyora Mercè, vídua des de feia molt de temps, cada any ens regalava un vestit complet, americana, pantalons, armilla, camisa, corbata i barret, del seu difunt marit, que havia estat l'advocat més il·lustre del poble.
Pere, un noi tímid i solitari, amb la palla i la roba de l'advocat difunt, donava vida a un ninot. Després amb les seves mans dibuixava i construïa una màscara de cartró, que cada any era diferent, però que sempre representava a un home que es burlava de tothom.
En un racó de la plaça principal del poble s'apilaven els mobles i els trastos que havíem recollit. Posaven al ninot sobre la pila, assegut en una butaca, potser una mica coixa però encara confortable. El cavaller de la bella figura s'aguantava amb un bastó ferruc.
Aquella nit ningú sopava, ja que tots corríem excitats pels carrers buscant les últimes coses per cremar.
El moment més emocionant era quan encenien la foguera i tothom es quedava quiet i bocabadat.
Encara veig les nostres cares feliçes il·luminades per les flames i sento el cruixit de la fusta. De tant en tant apareixien els llums dels focs artificials llunyans.
Quan el ninot s'acabava de consumir tots els nois començaven a córrer al voltant de la foguera tirant petards, però jo sempre em quedava com embruixada al davant del foc. M'agradava aquella olor de fusta cremada.
- Ja he aconseguit arreglar el despertador i introduir la data d'avui. Em va dir el meu home content.
Les seves paraules em van portar a la realitat i vaig pensar que tot i estant lluny de Catalunya, recordaria sempre la nit màgica de Sant Joan.


La noche de San Juan
¿Qué día es hoy? Me preguntó mi marido mientras estaba arreglando un viejo despertador digital, que había comprado a nuestros hijos, cuando eran chiquillos.
Era de plástico negro y su diseño de los años setenta. Tenía una pantalla rectangular, donde los números grandes, que indicaban las horas y los minutos, parecían dos ojos al acecho. En medio, dos botoncitos verticales, que pulsaban como si aquella cara tuviese un tic, marcaban los segundos.
- Hoy es el 23 de junio, el día de la verbena de San Joan, le contesté.
Me había ido a vivir a la Toscana hacía más de treinta años, pero aún recordaba las noches de San Joan de mi infancia.
Junto a los niños del barrio, con una carretilla que guiaba uno de los mayores, íbamos  pidiendo por las casas muebles viejos para quemar.
Era emocionante empujar aquel carro lleno de patas de mesas, cajones, sillas  destrozadas, mesitas de noche cojas, cabezales de camas destartalados, marcos quebrados, perchas y demás cacharros.
Muchos vecinos se quitaban de encima los muebles del trastero, otros nos daban montones de periódicos.
Ramón, un joven  payés, que  domaba caballos con mucha afición, nos entregaba siempre una bala de paja. La señora Merçè, viuda desde hacía mucho tiempo, cada año nos regalaba un traje completo, americana, pantalones, chaleco, camisa, corbata y sombrero, de su difunto marido, que había sido el abogado más ilustre del pueblo.
Pere, un muchacho tímido y  solitario, con la paja y la ropa del abogado difunto, daba vida a un ninot1. Luego sus manos, decididas y mañosas construían una máscara de cartón, que cada año era distinta, pero que siempre representaba a un hombre que se burlaba de todo el mundo.
En un rincón de la plaza principal del pueblo se apilaban los muebles y los  trastos que habíamos recogido. Ponían al muñeco encima del montón sentado en una butaca, quizás un poco coja pero aún confortable. El caballero de la bella figura se aguantaba con un recio bastón.
Aquella noche nadie cenaba, pues todos corríamos excitados por las calles buscando  los últimos  cachivaches para quemar.
El momento más emocionante era cuando encendían la hoguera y todo el mundo se quedaba pasmado y boquiabierto.
Todavía veo nuestras caras felices iluminadas por las llamas y oigo el crujido de la madera. De vez en cuando aparecían  a lo lejos las luces de los fuegos artificiales.
Cuando el ninot se acababa de consumir todos los chicos empezaban a correr alrededor de la hoguera tirando petardos, pero yo siempre me quedaba como embrujada en frente del fuego. Me gustaba aquel olor de madera quemada.
- Ya he logrado arreglar el despertador e introducir la fecha de hoy. Me dijo  mi marido contento.
Sus palabras me llevaron a la realidad y pensé que a pesar de estar lejos de Cataluña,  recordaría siempre la noche mágica de San Joan.
1muñeco

La  nit  de San Joan1
Che giorno siamo oggi? Mi chiese mio marito, mentre accomodava una vecchia sveglia digitale che aveva comprato qualche anno prima per i nostri figli, allora ragazzi. Era di plastica nera con un disegno anni settanta. Aveva un schermo rettangolare, dove i numeri grandi che indicavano le ore e i minuti, sembravano degli occhi vigili. I secondi erano scanditi da due bottoncini che in mezzo  pulsavano come se quel viso avesse un tic.
- Oggi è il 23 giugno il giorno de la  revetlla de S. Joan2. Gli  risposi. 
Mi ero trasferita da più di trent'anni in Toscana, ma le notti di S. Joan della mia infanzia non le avevo mai  dimenticate.
Da piccola con gli altri ragazzi del quartiere andavamo, con un carretto guidato da quelli più grandi, a chiedere ai vicini mobili vecchi da bruciare.
Era emozionante spingere quel carro colmo di gambe di sgabelli, cassetti di antichi tavoli,  cornici spaccate, sedie con l'impagliatura sfondata, testate di letti in disuso, attaccapanni e altri  oggetti. Molti vicini si liberavano dei mobili  conservati nel ripostiglio, altri ci davano pile di giornali.
Ramón, un giovane contadino, che aveva la passione di domare cavalli, ci regalava sempre della paglia. La signora Merçè, rimasta vedova da molto tempo, ogni anno ci donava un vestito completo di giacca, camicia, gilè, pantaloni e cappello del suo defunto marito, che era stato un illustre avvocato del paese.
Pere, un ragazzone timido e riservato, era quello che con la paglia di Ramòn ed i vestiti del defunto avvocato costruiva un ninot3 . Dopo, le sue mani decise e sapienti  davano vita a una maschera di carta pesta, che ogni anno era diversa, ma che sempre rappresentava un uomo che prendeva in giro tutti.
In un angolo della piazza principale del paese venivano accatastai i mobili e gli oggetti raccolti. Il ninot, veniva sistemato in una poltrona, forse zoppa, ma ancora comoda. L'uomo, della bella figura,  sempre  era retto da robusto  bastone.
Quella sera nessuno cenava, correvamo eccitati per le strade in cerca di altre cose da bruciare.
Il momento più emozionante era quando accendevano il falò e tutti rimanevamo incantati. Vedo ancora i nostri visi felici illuminati dalle fiamme e sento gli scoppiettii della legna. Ogni tanto arrivavano bagliori di lontani fuochi d'artificio. Quando il ninot era ormai bruciato tutti i ragazzi cominciavano a correre intorno, buttando petardi, ma io rimanevo come stregata di fronte al grande falò.
Mi piaceva l'odore della legna bruciata.
- Sono riuscito a mettere a posto la sveglia e a inserire la data.  Mi  disse contento mio marito.
Le sue parole mi riportarono al presente e  pensai, che nonostante mi trovassi lontano dalla Catalogna, avrei sempre ricordato la notte magica di San Joan.


1 Notte di San Giovanni
2 Notte di festa in onore a San Giovanni. Ogni regione di Spagna la celebra in modo differente, con tradizioni strettamente popolari. E’ una delle celebrazioni più sentite in Catalogna, dove viene anche chiamata anche Revetlla de Sant Joan, Nit del Foc, Nit de les Bruixes (streghe). Non si conosce bene l’origine di questa festa, ma secondo alcune fonti incerte sembra che sia di origine pagana anteriore al Cristianesimo. Altri intravedono invece un carattere burlesco e allegro, in quanto la notte più distante dal Natale e quindi particolarmente amata dai demoni.
3 Pupazzo

Nessun commento:

Posta un commento