domenica 6 maggio 2012

Febbraio e "huevos fritos con patatas" - Febrer i ous ferrats amb patates













Nel lontano 1977, allora ventenne, ho trascorso uno strano mese di febbraio, forse nostalgico e nebbioso, ma a pensarci dopo non male. Era da pochi mesi che avevo conosciuto U., ma in quel momento lui era in Italia e io in Spagna. Con la mia amica María, passavamo molto tempo vagando per il campus universitario di Barcellona e tra le nostre chiacchiere, ogni tanto mormoravamo, come una litania, che il mese di febbraio era sempre grigio e melancolico.
Dicevo alla mia amica che mi sentivo spenta, ma alla volta impaziente, come il mese di febbraio, che freme, perché desidera veder arrivare la luce della primavera, ancora lontana. Le confessavo che anch'io aspettavo la luce: volevo volare via e raggiungere il mio innamorato a Firenze. Sentivo la nostalgia della grande passione che era nata un giorno di novembre dell'anno prima nel caffè Zurich di Plaça Catalunya di Barcellona.
Dopo poco, María, è partita per l'Argentina, e io ho ereditato il suo lavoro. Dovevo prendere le ordinazioni dei piatti in una piccola mensa universitaria. Era un impegno per poche ore al giorno, con pranzo incluso. Mi piaceva quel lavoro, era divertente parlare con gli studenti di architettura, erano la maggior parte, dato che la mensa era accanto alla loro facoltà. Il piatto più richiesto, perché buono ed economico, era huevos fritos con patatas. Anch'io spesso mangiavo questa pietanza, con Rosalia, una delle cuoche, prima che arrivasse la mandrie di studenti.
Rosalia era più grande di me, allora avrà avuto una trentina d'anni. Era gallega, ed era sempre contenta, nonostante le difficoltà che attraversava: i figli piccoli, il marito disoccupato, l'affitto dell'appartamento esorbitante. Mi diceva che lei, quando doveva prendere una grande decisione, seguiva sempre il cuore, ma veramente in questa avventura catalana aveva seguito suo marito e sperava di riuscire a tirare avanti. Rosalia sapeva fare le uova al punto giusto: quando le cuoceva, nei bordi, si formava una crostina marrone, come un ricamo, las puntillas2. Scherzava con me, quando mi lamentavo per la lontananza del mio amore, dicendomi: come estos huevos, te darán energía y las puntillas te darán allegría3.
Dopo alcuni mesi di lettere, telefonate e lunghi viaggi in treno, ho preparato le valige, con le poche cose che avevo, e sono partita per Firenze.
Oggi, di trentatré anni dopo, sempre un giorno di febbario, mi sono alzata presto senza far rumore, perché lui ancora dormiva placidamente.
Ho cominciato a preparare la colazione e mentre il bollitore fischiava, sono andata in bagno ad accendere l'acqua calda per farmi una doccia rapida. Ho guardato dalla finestra e ho visto che la giornata nascente era grigia e la città era avvolta in un mantello di vapore freddo. In quel momento ho desiderato di correre sotto la nebbia.
Mi sono rivestita, ho spento il fornello con sopra il bollitore e mi sono lanciata per la strada con due buste di spazzatura. Mi ha fatto bene respirare l'aria gelida, ma dovevo essere buffa camminando spedita con quelle buste azzurre in mano. Ho visto, all'angolo di Via Malcontenti, i cassonetti, così finalmente mi sono potuta liberare dai rifiuti.
Ho cominciato a correre serenamente lungo l'Arno. Quando faccio quel percorso mi immergo nel paesaggio che circonda la città, vedo le montagne e le colline vicine, ma soprattutto scruto il fiume, guardo ogni particolare, mentre le mie gambe percorrono da sole il ponte e i marciapiedi del lungarno. La corsa è di solito breve, circa mezz'ora. Sono tornata a casa contenta con il pane e il giornale in mano.
La doccia è la cosa più bella dopo una corsa. Quel giorno ho sentito particolarmente la bontà del acqua bollente sulla mia pelle. Contenta mi sono preparata per andare al lavoro, che raggiungo ogni giorno in bicicletta.
Quella mattina la tensione, che ho trovato a scuola dopo il mio arrivo, mi ha rovinato il benessere che avevo sentito correndo. La vice preside era nervosa, la vedevo scalpitare nella sua scrivania, mentre inviavo un fax dal suo ufficio. L'apparecchio per fax-are era impazzito, il telefono non smetteva di suonare. Era un manicomio, tutto ciò perché il Liceo era a corto di personale a causa l'epidemia influenzale.
- E' la settimana degli scrutini, come faremo - diceva nervosa la vicepreside.
In classe le cose non sono migliorate, gli studenti erano piuttosto agitati nell'attesa delle pagelle. Dopo l'ultima lezione, sono uscita da scuola meno contenta di come ero entrata. Mi sono immersa lungo l'Arno in bicicletta sotto la nebbia, quasi svanita. Ma mentre pedalavo pensavo, guardando la città grigia, che nonostante tutto il mese di Febbraio non era così male.
Ho deciso che, appena arrivata a casa, mi sarei preparata un bel piatto di huevos fritos con patatas, avevo veramente bisogno de las puntillas di Rosalia, quelle che danno allegria.
1 Uova al tegame con patate
2 Bordi croccanti come ricami
3 Mangia queste uova che ti daranno energia e i bordi croccanti allegria

Febrer  i ous ferrats amb patates
En el llunyà 1977, quan tenia vint anys, vaig passar un mes de febrer molt raro, pot ser nostàlgic i ple de boira, però ara que hi penso no estuvo mal.
Feia pocs mesos que havia conegut a U., el meu gran amor, però en aquells moments, ell era a Firenze i jo a Barcelona.
Amb la meva estimada amiga Maria, passava moltes estones passejant pel campus de la ciutat universitària, i entre les nostres xerrades, de tan en tan sospitàvem i dèiem fluixet, com si fos una lletania, que el mes de febrer era sempre gris i melancòlic.
Deia a la meva amiga que em sentia apagada, però a la vegada impacient, com el mes de febrer que desitja que arribi la llum de la primavera encara llunyana. Li confessava que jo també esperava la llum: volia volar lluny de la meva terra i arribar on era el meu enamorat. Sentia la nostàlgia de la gran passió, que havia nascut un dia a primers de novembre d'un any abans, en el cafè Zurich de la Plaça Catalunya de Barcelona.
Al cap de pocs dies, la Maria, se’n va anar a l'Argentina i jo vaig heretar la seva feina. Tenia que prendre nota dels plats que volien els estudiants en el menjador de la facultat de arquitectura.
Calia treballar poques hores al dia, i el dinar estava inclòs. M'agradava aquella feina, em divertia parlant amb els estudiants de arquitectura. El plat que tenia mes èxit, perquè era bo i barato era huevos fritos con patatas. Jo també molt sovint el menjava amb la Rosalia, una de les cuineres, abans que arribes el remat de estudiants.
La Rosalia era gallega, tenia cap a trenta anys i sempre estava alegra, malgrat els problemes que se li presentaven: els fills petits, el marit parat, el lloguer massa car. Em deia que ella, quan tenia que decidir una cosa important, seguia sempre el seu cor, però en aquella aventura catalana havia seguit al seu marit i esperava poder anar endavant. A la Rosalia li sortien molt be els ous ferrats : quan els guisava, en els costats es formaven les puntillas. una crosteta marró , com si fos un brodat.
Sempre bromejava amb mi, i quan jo em queixava, perquè el meu amor estava lluny, em deia: come estos huevos, te darán energía y las puntillas te darán alegría.
Al cap d’uns mesos plens de cartes, trucades i llargs viatges en tren, vaig preparar les maletes, amb les poques coses que tenia i vaig anar a viure a Firenze.
Han passat trenta tres anys, avui també es un dia de febrer, m'he llevat molt aviat sense fer soroll perquè U. dormia plàcidament.
He començat a preparar el esmorzar i mentre l'aigua del te s' escalfava, he anat a la cambra de bany i he obert l'aigua calenta per dutxar-me. He mirat per la finestra i he vist que el dia que naixia era gris i una capa de vapor fred cobria la ciutat. En aquells moments he tingut ganes de corre sota la boira.
M'he tornat a vestir, he apagat el foc i he sortit cap el carrer amb dues bosses de brossa. M'ha anat molt be respirar l'aire freda, però segurament devia fer riure caminant ràpid amb les bosses blaves. He vist, a la cantonada de Via Malcontenti, dos contenidors, i així finalment he pogut llençar les escombraries.
He començat a córrer al costat de l’Arno. Quan faig aquest recorregut em submergeixo en el paisatge que volta la ciutat, veig les muntanyes a prop, però sobretot miro cada detall del riu, mentre les meves cames em porten per el pont i per les voreres a la bora del riu. Normalment la cursa dura uns quaranta minuts. Avui he tornat a casa contenta amb el pa i el diari sota el braç.
Dutxar-se es la cosa que dona mes plaer desprès de córrer. Sobretot aquest mati he sentit la bondat de l’aigua calenta sobre la meva pell. Contenta m'he arreglat per anar a la feina, on sempre hi vaig en bicicleta.
Aquest mati he sentit una tensió, que m'ha espatllat el benestar que havia sentit corrent. La directora estava amoïnada, es movia nerviosa, mentre jo enviava un fax des de el seu despatx. L’aparell pels fax s'havia encantat, el telefono no parava de trucar. Semblava un manicomi, tot això perquè en el Institut molts professors estaven de baixa, per la epidèmia de grip.
- es la setmana de les avaluacions, com ens ho farem – deia la directora
A l'aula les coses no han millorat. Els estudiants estaven neguitosos, dons l'endemà tenien exàmens. Desprès de l’última classe he sortit de l'escola no tan contenta com havia entrat.
Amb la bicicleta he penetrat dins de la capa de boira que ja no era tan densa. Mentre pedalava pensava, mirant la ciutat gris, que malgrat tot el mes de febrer no estaba mal.
He decidit que, tan punt arribés a casa, em prepararia un bon plat de huevos fritos con patatas, necessitava realment les puntillas de la Rosalia, les que donen alegria.

1 commento:

  1. Ma che bello il tuo amore per U. si sente veramente dai tuoi racconti quanto bene c'è fra voi !!! e che buone le uova al tegamino con i bordi croccanti che ti danno allegria
    ciao ciao brava !!!!!
    basos basos
    leti

    RispondiElimina