Aquel día iba en bicicleta bajando por una de las calles del casco antiguo de la ciudad. Via della Condotta era muy estrecha por lo tanto iba despacio para no chocar con los turistas que paseaban. Mientras pedaleaba intentaba despejar mi cabeza. Las clases que había dado en el Instituto habían resultado agotadoras. Eran las dos y media de la tarde y tenía un poco de hambre. De pronto vi a lo lejos a una mujer de unos cuarenta años, ni gorda ni flaca, que descendía de un furgoneta de correos.
Aquell dia anava en bicicleta baixant per un dels carrers del casc antic de la ciutat. Via della Condotta era molt estreta per tant anava a poc a poc per no xocar amb els turistes que passejaven. Mentre pedalejava intentava aclarir el meu cap. Les classes que havia donat a l'Institut havien resultat esgotadores. Eren dos quarts de tres de la tarda i tenia una mica de gana. Tot d'una vaig veure de lluny a una dona d'uns quaranta anys, ni grossa ni prima, que descendia d'un furgoneta de correus.Portava una samarreta groga amb davant unes lletres que deien Poste italiane i uns pantalons esportius blau marí. Vaig notar que les seves mans tocaven la seva panxa i que caminava una mica doblegada cap endavant. Semblava que li fes mal el ventre. La seva cara a través d'una ganyota reflectia un lleuger dolor.Havia deixat el cotxe aturat al mig del carrer i es dirigia a un quiosc que hi havia molt a prop. Vaig passar pel seu costat i li vaig preguntar si necessitava ajuda. Ella somrient em va contestar:
- E' solo mal di amore.
- Segur que es troba bé? Li vaig dir creient no haver entès les seves paraules.
- Grazie, ma è solamente mal di amore, va tornar a dir-me.Em vaig allunyar i vaig seguir pensant en el motiu pel qual aquella dona patia mal d'amor. En arribar a casa em vaig preparar una amanida i després de dinar em vaig asseure al sofà vermell per descansar una estona.Em vaig adormir mentre la història de la novel·la que estava llegint, Anna Karenina, s'entrecreuava amb la de la noia de correus.
Al vespre el meu marit i jo vam anar a un bar a prop de la plaça de Santa Croce a prendre un aperitiu amb uns amics. Els vaig explicar la història de la postina inamorata i cada un va interpretar el mal d'amor a la seva manera.Un va pensar que el company l'havia abandonat, un altre va dir que podia haver tingut una inflamació a causa d'un acte d'amor molt intens i l'últim va imaginar que les punxades es devien als nervis que tenia esperant al seu amant d'amagat del marit.
- Què és el que has imaginat tu? Em van preguntar ells.
Els vaig explicar la història que per tarda entre somnis havia teixit:Aquella dona feia poc temps que havia conegut a la persona a qui anaven dirigides les cartes blaves que cada setmana dipositava a la bústia d'un vell apartament a Via dei Neri. Cada dilluns al prendre entre les seves mans la carta blava, la qual sobresortia entre munts de sobres publicitaris, sentia un gran benestar imaginant que dins algú hauria escrit alguna cosa de bo. Un matí molt assolellat estava a punt de tirar la carta a la bústia quan va sentir la veu dolça d'un senyor que li deia amb accent argentí.
- Pot donar-me aquesta carta si us plau? Serà l'última que rebré, va dir després fluixet.
- Ho sento, m'agradava molt portar-li les seves cartes. Era l'única rutina que alegrava la meva feina. Li va contestar donant-li el sobre blau. Aquell senyor argentí, que a ella li va semblar molt atractiu, la va convidar a prendre una cervesa i li va explicar que les cartes blaves eren de la seva mare, qui havia mort feia pocs dies. No obstant això abans de morir havia escrit aquella carta. Ell havia anat a Buenos Aires per l'enterrament i habìa tornat la nit anterior. La carta de la mare potser havia viatjat en el mateix avió que el fill, va pensar ella.
Feia només tres dies que s'havien conegut però la cartera ja estava enamorada i per això es notava molt rara: a estones, quan pensava en ell, sentia al ventre punxades de felicitat.
Quan ja de nit tornavem a casa passejant lentament pels carrerons gairebé desertes que corren al darrera de l'església de Santa Croce, el meu marit em va preguntar:
- Per què estàs somrient?
Jo li vaig contestar que estava pensant en la postina inamorata

