lunedì 20 maggio 2013

La postina inamorata - La cartera enamorada















Aquel día  iba en bicicleta bajando por una de las calles del casco antiguo de la ciudad. Via della Condotta era muy estrecha por lo tanto iba despacio para no chocar con los turistas que paseaban. Mientras pedaleaba intentaba despejar mi cabeza. Las clases que había dado en el Instituto habían resultado agotadoras. Eran las dos y media de la tarde y tenía un poco de hambre. De pronto vi a lo lejos a una mujer de unos cuarenta años, ni gorda ni flaca, que descendía de un furgoneta de correos.
Llevaba una camiseta amarilla con delante unas letras que decían Poste italiane y unos pantalones deportivos azul marino. Noté que sus manos tocaban su barriga y que andaba un poco doblada hacia delante. Parecía que le doliera el vientre. Su cara reflejaba a través de una mueca un ligero dolor.
Había dejado el coche parado en medio de la calle y se dirigía a un quiosco que había muy cerca. Pasé por su lado y le pregunté si necesitaba ayuda. Ella sonriendo me contestó:
- E' solo mal di amore
-¿Seguro que se encuentra bien? Le dije creyendo no haber entendido sus palabras
- Grazie,  ma è solamente mal di amore, volvió a decirme.
Me alejé y seguí pensando en el motivo por el cual aquella mujer sufría mal de amor. Al llegar a casa me preparé una ensalada y después de comer me senté en el sofá rojo para descansar un rato.
Me dormí mientras la historia de la novela que estaba leyendo, Anna Karenina, se entrecruzaba con la de la chica de correos.
Por la noche mi marido y yo fuimos a un bar cerca de la plaza Santa Croce a tomar un aperitivo con unos amigos.
Les conté la historia de la postina y cada uno interpretó el mal de amor a su manera.
Uno pensó que el novio la había abandonado, otro dijo que podía haber tenido una inflamación a causa de un acto de amor muy intenso y el último imaginó que las punzadas se debían a los nervios que tenía esperando a su amante a escondidas del marido.
- ¿Qué es lo que  has imaginado tù? Me preguntaron ellos.
Les conté la historia que por tarde entre sueños había tejido:
Aquella mujer hacía poco tiempo que había conocido a la persona a quien iban dirigidas las cartas azules que cada semana depositaba en el buzón de un viejo apartamento en Via dei Neri.
Cada lunes al tomar entre sus manos la carta azul, la que sobresalía entre montones de sobres publicitarios, sentía un gran bienestar imaginando que dentro alguien habría escrito algo de bueno.
Una mañana muy soleada estaba a punto de echar la carta en el buzón cuando oyó la voz dulce de un señor que le decía con acento argentino.
- ¿Puede entregarme la carta por favor? Va a ser la última que recibiré, dijo luego flojito.
- Lo siento, pues me gustaba mucho traerle sus cartas. Era la única rutina que alegraba mi trabajo. Le contestò entregándole el sobre azul.
Aquel señor argentino, que a ella le pareciò muy atractivo, la invitó a tomar una cerveza y le contó que las cartas azules eran de su madre, quien había muerto hacía pocos días. Sin embargo antes de morir había escrito aquella carta. El había ido a Buenos Aires para el entierro y habìa vuelto la noche anterior.
La carta de la madre quizás había viajado en el mismo avión que el hijo, pensó la postina.
Hacía solo tres días que se habían conocido pero la cartera ya estaba enamorada y por eso se notaba muy rara: a ratos, cuando pensaba en él, sentía en el vientre punzadas de felicidad.
Cuando ya de noche volviamos a casa paseando lentamente por las callejuelas casi desiertas que corren detràs de la iglesia de Santa Croce,  mi marido me preguntò:
- Por qué estàs sonriendo?
Yo le contestè que seguìa pensando en la postina inamorata

La cartera enamorada
Aquell dia anava en bicicleta baixant per un dels carrers del casc antic de la ciutat.  Via della Condotta era molt estreta per tant anava a poc a poc per no xocar amb els turistes que passejaven. Mentre pedalejava intentava aclarir el meu cap. Les classes que havia donat a l'Institut havien resultat esgotadores. Eren dos quarts de tres de la tarda i tenia una mica de gana. Tot d'una vaig veure  de lluny a una dona d'uns quaranta anys, ni grossa ni prima, que descendia d'un furgoneta de correus.Portava una samarreta groga amb davant unes lletres que deien Poste italiane i uns pantalons esportius blau marí. Vaig notar que les seves mans tocaven la seva panxa i que caminava una mica doblegada cap endavant. Semblava que li fes mal el ventre. La seva cara a través d'una ganyota reflectia un lleuger dolor.Havia deixat el cotxe aturat al mig del carrer i es dirigia a un quiosc que hi havia molt a prop. Vaig passar pel seu costat i li vaig preguntar si necessitava ajuda. Ella somrient em va contestar:
- E' solo mal di amore.
- Segur que es troba bé? Li vaig dir creient no haver entès les seves paraules. 
- Grazie, ma è solamente  mal di amore, va tornar a dir-me.Em vaig allunyar i vaig seguir pensant en el motiu pel qual aquella dona patia mal d'amor. En arribar a casa em vaig preparar una amanida i després de dinar em vaig asseure al sofà vermell per descansar una estona.Em vaig adormir mentre la història de la novel·la que estava llegint, Anna Karenina, s'entrecreuava amb la de la noia de correus. 
Al vespre el meu marit i jo vam anar a un bar a prop de la plaça de Santa Croce a prendre un aperitiu amb uns amics. Els vaig explicar la història de la postina inamorata i cada un va interpretar el mal d'amor a la seva manera.Un va pensar que el company l'havia abandonat, un altre va dir que podia haver tingut una inflamació a causa d'un acte d'amor molt intens i l'últim va imaginar que les punxades es devien als nervis que tenia esperant al seu amant d'amagat del marit.
- Què és el que has imaginat tu? Em van preguntar ells.
Els vaig explicar la història que per tarda entre somnis havia teixit:Aquella dona feia poc temps que havia conegut a la persona a qui anaven dirigides les cartes blaves que cada setmana dipositava a la bústia d'un vell apartament a Via dei Neri. Cada dilluns al prendre entre les seves mans la carta blava, la qual sobresortia entre munts de sobres publicitaris, sentia un gran benestar imaginant que dins algú hauria escrit alguna cosa de bo. Un matí molt assolellat estava a punt de tirar la carta a la bústia quan va sentir la veu dolça d'un senyor que li deia amb accent argentí.
- Pot donar-me  aquesta carta si us plau? Serà l'última que rebré, va dir després fluixet.
- Ho sento, m'agradava molt portar-li les seves cartes. Era l'única rutina que alegrava la meva feina. Li va contestar donant-li el sobre blau. Aquell senyor argentí, que a ella li va semblar molt atractiu, la va convidar a prendre una cervesa i li va explicar que les cartes blaves eren de la seva mare, qui havia mort feia pocs dies. No obstant això abans de morir havia escrit aquella carta. Ell havia anat a Buenos Aires per l'enterrament i habìa tornat la nit anterior. La carta de la mare potser havia viatjat en el mateix avió que el fill, va pensar ella.
Feia només tres dies que s'havien conegut però la cartera ja estava enamorada i per això es notava molt rara: a estones, quan pensava en ell, sentia al ventre punxades de felicitat. 
Quan ja de nit tornavem a casa passejant lentament pels carrerons gairebé desertes que corren al darrera de l'església de Santa Croce, el meu marit em va preguntar: 
- Per què estàs somrient?  
 Jo li vaig contestar que estava pensant en la postina inamorata






Nessun commento:

Posta un commento