Un home bo

 

L'altre dia pel carrer em vaig trobar la Giovanna, una dona de la meva edat que viu al nostre barri. La vaig conèixer fa uns trenta anys, en un parc, on, en sortir del collegi, portàvem a jugar els nostres fills, després ens vam perdre de vista.

Al principi no la vaig reconèixer, estava més grassoneta, ja no portava cabellera morena, ara el seu cabell era curt, escàs i blanc, però el seu somriure era el mateix d'abans. El  gosset que portava olorava la cantonada del carrer bellugant la cua, mentre nosaltres parlàvem a la vorera.
Jo recordava que ella treballava a un hospital de la ciutat, era una cap infermera.
- Continues treballant? Li vaig preguntar.
- No, em vaig jubilar abans de la pandèmia, però al cap de pocs mesos vaig descobrir que tenia càncer de pulmó. Amb la quimioteràpia van començar a caure'm els cabells.
- Quina mala sort, ho sento molt!
- Però dins de la desgràcia vaig tenir sort, ja que, fent-me una ecografia per altres problemes menys importants, van descobrir el tumor, va dir aixó, portant se la mà dreta al pit.
- Encara sort que vas anar a fer-te una ecografia. I m'imagino l'angoixa i el patiment que vas tenir, quan et van sotmetre a tractaments tan forts.
- Doncs sí, però vaig resistir i vaig sobreviure als efectes secundaris. Sent una dona positiva, vaig intentar lluitar pels meus fills i pel nét que estava a punt de néixer. Ara sembla que tot estigui sota control: els tractaments han funcionat i no m'he d'operar.
La Giovanna després de tossir una mica, va agafar un caramel de la seva bossa, se'l va posar a la boca i em va dir:
- El meu marit va fer el que va poder, però ho passava molt malament quan anàvem a l'hospital, un cop fins i tot es va desmaiar. Sovint m'acompanyaven els meus fills, però de vegades anava als tractaments de quimioteràpia i de radioteràpia amb una amiga.
- Que bé! No tots tenen la sort de tenir amics i familiars que els cuidin! Li vaig dir jo.
- Fins i tot el meu pare, que aleshores tenia gairebé cent anys, em va ajudar molt. Tenia bon caràcter i mai no es queixava, al contrari quan em trucava m'animava, explicant-me anècdotes i records seus. M'agradava molt escoltar la seva veu.
- No sabia que el teu pare havia arribat a fer cent anys. Vivia a Florència?
- No, vivia a la comarca del Monte Amiata, de la província de Siena, a Badia San Salvatore, a la casa on va néixer. Quan va morir la meva mare, vam decidir que la dona polonesa, que tant be l'havia cuidat a ella, es quedés amb el meu pare. Ell en aquell temps no necessitava ningú, però va acceptar de bona gana les nostres decisions perquè no volia ser un pes per als fills. La meva germana vivia a prop seu i li donava un cop de mà, però ell se espavilava sol: cada matí baixava al jardí per cuidar les flors i regar la seva petita horta.
- M’agrada saber que hi ha persones bondadoses com el teu pare.
- Va ser un pare meravellós per a mi, però crec que tots els que el van conèixer dirien que va ser un home bo. T'explicaré una cosa curiosa: uns mesos abans de la seva mort va rebre una carta d'un escriptor espanyol, que el meu pare, quaranta anys enrere, havia conegut. Aleshores el noi espanyol estava fent autoestop amb un amic i el meu pare els va recollir. Havia enfosquit i va decidir portar-los a casa seva. La meva mare va preparar un bon sopar i els va arreglar una cambra. A la carta a més de donar-li les gràcies al meu pare, li deia que volia anar-lo a veure.
- Sembla mentida que, després de tants anys, aquest escriptor recordés l'amabilitat i la bondat del teu pare.
- En realitat, la història és una mica més llarga. Si no tens pressa, t'ho puc explicar.
- Amb molt de gust. Ja veus estic tornant a casa del mercat, des que m'he jubilat vaig bé de temps, li vaig dir, deixant les bosses a terra.
La Giovanna llavors va començar a explicar-me els detalls de la història:
La meva germana té dos fills. Quan en Gabriele, el menor, feia l'últim any de batxillerat i se'n va anar de viatge d'estudis a Barcelona, va passar una cosa increïble.
El professor de lletres i la professora de gimnàstica eran els seus acompanyants. Dia rere dia van caminar de llarg a llarg per la ciutat, apreciant la seva vitalitat i bellesa. També van visitar les obres de en Gaudí, el Museu Picasso i la fundació Miró. Al professor li agradaven els idiomes, li encantava escoltar les persones que parlaven català i moltes vegades feia notar als seus alumnes la diferència entre les dues llengües que es parlen a Catalunya.
El dia que tornaven cap a Itàlia, a la frontera francesa, en una àrea de servei, on van parar per posar gasolina, el professor va comprar El País, un dels diaris més importants d'Espanya. Ell recordava les bases gramaticals de l'espanyol, que havia estudiat al curs de literatura de la Universitat, però no practicava l'idioma des de feia anys. Assegut a l'autobús que viatjava ràpid pel sud de França, el professor va obrir el diari. Els nois escoltaven música amb auriculars o dormien, hi havia un silenci insòlit. Gràcies als seus estudis clàssics i a la seva passió per les llengües modernes, el professor va poder comprendre força bé la majoria dels articles del diari.
Al cap de una estona el professor va cridar al meu nebot pel micròfon de l'autocar.
- Gabriele Pots venir cap aquì?
Ell, encara mig adormit, es va dirigir cap a la part de davant de l'autocar, on el professor estava assegut.
- Un dia em vas dir que el teu avi va estudiar llatí i que de vegades t'ajudava a fer deures No? Per casualitat es diu Angelo Mambrini? Li va preguntar el professor.
- Sí, però no entenc per què em pregunta això ara.
El professor, indicant el diari obert sobre els seus genolls, li va contestar:
- Perquè acabo de llegir al diari d'avui l'article d'un famós escriptor espanyol, on explica el viatge que va fer a Itàlia a finals dels anys setanta. Parla del senyor Angelo Mambrini, que els va portar amb cotxe, a ell i al seu amic, dos estudiants autoestopistes, sense diners però plens d'entusiasme i de curiositat. És emocionant quan explica que sense l'ajuda del teu avi aquella nit s'haurien mort de fred i gana a la cuneta de la carretera. Al noi espanyol el primer que li va cridar l’atenció de Angelo va ser la seva mirada noble.
- Jo no en sabia res, va dir el meu nebot.
- El noi espanyol estava estudiant Història d'Art a la Universitat de Granada i li agradava molt la llengua italiana, encara que la conegués poc. Es va sorprendre en descobrir que el teu avi havia estudiat llatí. Diu que, de tant en tant havien de recórrer al llatí, quan no s'entenien en els seus respectius idiomes. Descriu el teu avi com un home culte de mitjana edat, però simple com un pagès. Recorda amb detall la nit en què els teus avis els van acollir a casa seva. Acaba dient que al matí següent el teu avi els va acompanyar a Siena amb cotxe, a la parada de l'autobús directe a Roma i que els va donar diners per al viatge i una ampolla del millor vi.
- El meu avi és realment així: tan bo com el pa, li va dir en Gabriele.
La Giovanna va deixar de parlar, per mirar una trucada i apagar el mòbil i després em va dir:
- Tan punt van arribar del viatge, el professor va voler anar amb en Gabriele a veure el meu pare, per llegir-li l'article.
El meu pare es va emocionar veient el seu nom al diari i escoltant la traducció del professor.
- Recordo molt bé els dos nois espanyols, un es deia Antonio i l'altre Pedro. Els vaig veure des de lluny, eren dos ombres immòbils a la vora de la carretera, però quan el meu cotxe es va aturar, tots dos van saltar d'alegria, ja havien perdut l'esperança que els recollissin. Va dir rient el meu pare,
- Angel, s'adona que el seu gest generós ha estat immortalitzat en aquest article? Li va comentar el professor.
- Sí, per això m'agradaria escriure-li i donar-li les gràcies a l'Antonio, va respondre el meu pare.
- Et prometo que en trobarem la direcció, va dir el meu nebot.
En Gabriele immediatament va escriure a l'editorial, on l'escriptor publicava i al cap de pocs dies va arribar la seva adreça. L'endemà al matí, el meu pare li va dictar una carta a en Gabriele.
La Giovanna la va buscar al mòbil i me la va llegir en veu alta:
Estimat Antonio,

d'aquí a uns quants dies faré cent anys. El millor regal, que mai hauria somiat per a aquest aniversari, ha estat la lectura del teu article de l'El País, en què parles del teu viatge a Itàlia de fa més de quaranta anys.
La vida és plena de coincidències increïbles: va ser obra de l'atzar que aquella tarda jo transités per aquella carretera comarcal; Vaig anar a Siena per feina, però m'havia confós, la cita era per al dia següent, així que estava tornant a casa. Vosaltres us havíeu perdut per aquells paratges, però encara no us havíeu adonat. Us vaig veure desemparats i sense pensar-ho dues vegades us vaig portar a casa meva. Encara recordo les nostres xerrades, una mica en espanyol, una mica en italià i algunes paraules en llatí. Us vau menjar amb gana el plat de pasta i fesols que la meva dona havia cuinat i vau beure amb gust el nostre bon vi.
Fa uns dies, el professor del meu nebot, tornant d'un viatge d'estudis a Barcelona, va comprar El País, a l'última àrea de servei d'Espanya, abans de la frontera francesa, això també és insòlit. Encara que ell conegués poc la llengua espanyola va llegir el teu article i va descobrir el meu nom.
Totes aquestes coincidències em toquen el cor, no sé com explicar-te les emocions que vaig sentir en llegir el teu article. Em sento un home afortunat.
Em vas fer somriure quan vaig sentir que jo per a tu era un pagès culte, sí, jo era un home humil però decidit. Vaig tenir la sort d'estudiar a la Universitat de Siena. Podria haver anat a Roma a exercir la meva professió per guanyar més diners, però jo vaig voler quedar-me a Badia San Salvatore per ajudar, amb la meva feina, tots els que ho necessitessin. Estava orgullós de la meva terra i dels meus com-paisans.
Ara, assegut al meu jardí, tanco els ulls i penso que vaig fer molt bé a prendre aquella decisió, tot i que alguns familiars i amics m'ho desaconsellessin. No m'he tornat ni ric ni famós, no era aquesta la meva intenció, així que estic en pau amb mi mateix. Ara em sento preparat per deixar el meu lloc a aquesta Terra a altres generacions.
Moltes felicitats pel gran escriptor en què t'has convertit.
T'agraeixo de tot cor que encara em recordis.
Angelo
- Quina carta tan bonica! Li vaig dir jo.
La Giovanna es va aturar uns segons, va posar una mà al bolso, va treure un mocador i es va assecar les dues llàgrimes que li corrien per les galtes, després va seguir la seva narració:
L'escriptor va respondre immediatament al meu pare, dient-li que la seva carta l'havia tocat profundament i que aniria a veure'l com més aviat millor; Però no va tenir temps de fer-ho, el meu pare va morir uns dies després, sense molestar ningú, una nit mentre dormia. Va acceptar la mort com ho havia acceptat tot en la seva vida, allò bo i allò dolent. M'agrada pensar que en el seu darrer somni, es va veure mentre recorria lentament un trosset del seu camí, sense mirar enrere, perquè sabia que aviat arribaria al seu destí.
- Quines paraules tan maques, Giovanna! Estimaves molt el teu pare!
- Sí, el trobo a faltar cada dia.
Mentre les campanes de l'església propera estaven tocant les dotze del migdia, el gos de la Giovanna, en veure passar un senyor amb un gos grandot, va començar a bordar. La Giovanna i jo ens vam adonar que havia passat gairebé una hora des que ens vam aturar parlant, així que ens vam acomiadar, intercanviant-nos els nostres números de telèfon. Mentre caminava cap a casa amb bosses de la compra, pensava que m'agradaria escriure la història de l'home bo, per no oblidar-la.