Sentada
alrededor de un mesa rectangular con otros profesores, un mañana fría de invierno escuchaba al director de una fundación
científica florentina.
Oía
atentamente la voz de aquel hombre canoso, sin embargo aún joven,
quien nos proponía una cosa muy interesante: algunos de nuestros
estudiantes, los que manifestaran mayor curiosidad y mejor estudio
hacia las asignaturas científicas, irían una semana a la fundación,
en la cual un tutor los iría siguiendo, podrían investigar y
catalogar animales conservados en alcohol e instrumentos antiguos
de física y química.
Luego
habló una mujer de melena rubia y cara afilada, era
la ayudante del director. Su boca hacía muecas raras, pero de vez
en cuando sonreía. Ella nos contó que estaban empezando a poner
en orden las colecciones de minerales y de fósiles. Nos habló
también de invertebrados marinos. Nos dijo que tenían sobre todo lamelibranquios y que contaban con muchos ejemplares de biso. Nos contó que el biso era un producto de secreción de una glándula
situada en el pie de muchos moluscos, como los mejillones, que se
endurecía en contacto del agua y tomaba la forma de filamentos,
mediante los cuales se fijaba el animal a las roca. Acabó diciendo
una cosa que me sorprendió: en algunas zonas de Cerdeña y de la
costa de Liguria se usaban los hilos del biso para hacer encajes
u otros tejidos de mallas con flores, figuras u otras labores, que se
hacían con bolillos, aguja de coser o ganchillo.
Llamaban
a estas fibras seta di mare, ¡qué
nombre tan bonito! Pensé.
Biso,
biso, biso, aquel término se me quedó grabado y rondó por mi
cabeza toda la mañana.
Al
acabar las clases volví a casa en bicicleta, la palabra biso aún
rodaba conmigo, de pronto recordé que era la misma palabra, que mi
madre pronunciaba cada mañana cuando me despertaba de pequeña.
Si, tenía el mismo sonido, sin embargo otro significado. Quizás
las dos cosas estaban relacionadas, las puntillas de la prenda que
mencionaba mi madre y la seta di mare. Todo dependía de
la primera letra.
Al
llegar a casa cogí el diccionario y descubrí que la palabra viso, la
prenda de vestir que usan las mujeres por encima de la ropa interior
y debajo del vestido, la que mi madre quería que yo me
pusiera cada mañana, se escribía con uve, ¡Qué decepción! Eran dos palabras distintas y ni siquiera
tenían la misma raíz.
La
primera, la fibra de los mejillones derivaba del griego, βύσσος,
lino de la India, la segunda del latín visus, vista.
-
Posa't el viso que així no passaràs fred. Me
decía gritando mi madre al pie de la escalera.
Sin
embargo desde que me vestía sola jamás me ponía viso, mi madre
al principio se enfadaba, pero luego se resignó.
El
viso para mí era una prenda inútil, quizás porque me molestaba al
quedarse pegado en mis piernas. Me sentía más libre sin él, para
jugar, saltar y correr por el patio de la escuela.
Por
suerte en mi juventud todas las chicas llevábamos pantalones y
pasaron de moda los dichosos visos.
Hace
unos años que descubrí la utilidad de esa prenda, la que nunca me
había acabado de gustar.
Me
compré una combinación de seda blanca y otra rosa para usar como
camisones en las noches calurosas de verano.
Un
día al ponerme un vestido fino, cuyo tejido era un poco
transparente, pensé en que una combinación podía serme útil.
Abrí el cajón, tomé el viso blanco y me lo puse debajo del
vestido.
Mi
madre murió hace unos siete años, a raíz de una caída al tender
en el patio la ropa interior que había lavado a mano. La llevaron
al hospital y allí murió al cabo de poco, acababa de cumplir 84
años. En el momento de la caída, como a lo largo de su vida, iba
bien vestida, blusa blanca, falda negra y debajo una combinación
de encaje y puntillas.
En
su armario descubrimos, camisones, enaguas y otras prendas de seda
muy hermosas, algunas habían sido de mi abuela, entonces pensé
que le hubiera encantado saber que cada día voy apreciando más
la belleza y la utilidad de los visos.
Tot depend de la primera lletra
Tot depend de la primera lletra
Asseguda al
voltant d'un taula rectangular amb altres professors, un matí fred
d'hivern escoltava al director d'una fundació científica
florentina.
Sentia atentament la veu d'aquell home canós, però encara jove, qui ens proposava una cosa molt interessant: alguns estudiants, els que manifestessin major curiositat i millor estudi cap a les assignatures científiques, anirien una setmana a la fundació, en la qual un tutor els aniria seguint, podrien investigar i catalogar animals conservats en alcohol i instruments antics de física i química.
Després va parlar una dona de cabellera rossa i cara afilada, era l'ajudant del director. La seva boca feia ganyotes rares, però de tant en tant somreia. Ella ens va explicar que estaven començant a posar en ordre les col·leccions de minerals i de fòssils. Ens va parlar també d'invertebrats marins. Ens va dir que tenien sobretot lamelibranquis i que comptaven amb molts exemplars de biso. Ens va explicar que el biso era un producte de secreció d'una glàndula situada al peu de molts mol·luscs, com els musclos, que s'enduria en contacte de l'aigua i prenia la forma de filaments, mitjançant els quals l'animal es fixava a les roca. Va acabar dient una cosa que em va sorprendre: en algunes zones de Sardenya i de la costa de Ligúria s'usaven els fils del biso per fer puntes o altres teixits de malles amb flors, figures o altres tasques, que es feien amb boixets, agulla de cosir o ganxet.
Anomenaven a aquestes fibres seda de mar, ¡Quin nom tan bonic! Vaig pensar.
Biso, biso, biso, aquell terme es va quedar gravat i va rondar pel meu cap tot el matí.
En acabar les classes vaig tornar a casa amb bicicleta, la paraula biso encara rodava a a dintra meu, de sobte vaig recordar que era la mateixa paraula, que la meva mare pronunciava cada matí quan em despertava de petita. Si, tenia el mateix so, però un altre significat. Potser les dues coses estaven relacionades, les puntetes de la peça que tan agradava a la meva mare i la seda de mar. Tot depenia de la primera lletra.
En arribar a casa vaig agafar el diccionari i vaig descobrir que la paraula viso, la peça de vestir que fan servir les dones per sobre de la roba interior i sota el vestit, la qual la meva mare volia que jo em posés cada matí, s'escrivia amb ve baixa, Quina decepció! Eren dues paraules diferents i ni tan sols tenien la mateixa arrel.
La primera, la fibra dels musclos derivava del grec, βύσσος, que vol dir lli de l'Índia, la segona del llatí visus, que significa vista.
- Posa't el viso que així no passaràs fred. Em deia cridant la meva mare cada matì al peu de l'escala.
No obstant això des que em vestia sola mai em posava viso, la meva mare al principi s'enfadava, però després es va resignar.
El viso per a mi era una peça inútil, potser perquè em molestava al quedar-enganxat a les cames. Em sentia més lliure sense, per jugar, saltar i córrer pel pati de l'escola.
Per sort en la meva joventut totes les noies portàvem pantalons i van passar de moda els dichosos visos.
Fa uns anys que vaig descobrir la utilitat d'aquesta peça, la que mai m'havia acabat d'agradar.
Em vaig comprar una combinació de seda blanca i una altra rosa per usar com camises de dormir a les nits caloroses d'estiu.
Un dia al posar-me un vestit fi, el teixit era una mica transparent, vaig pensar en que una combinació podia ser-me útil. Vaig obrir el calaix, vaig prendre un viso blanc i me'l vaig posar sota el vestit.
La meva mare va morir fa uns set anys, arran d'una caiguda en estendre al pati la roba interior que havia rentat a mà. La van portar a l'hospital i allà va morir al cap de poc, acabava de complir 84 anys. En el moment de la caiguda, com al llarg de la seva vida, anava ben vestida, brusa blanca, faldilla negra i sota una combinació de puntes.
En el seu armari varem descubrir, camises de dormir, enagos i altres peces de seda molt boniques, algunes havien estat de la meva àvia, llavors vaig pensar quea la meva mare li hauria encantat saber que cada dia aprecio més la bellesa i la utilitat dels visos.
Sentia atentament la veu d'aquell home canós, però encara jove, qui ens proposava una cosa molt interessant: alguns estudiants, els que manifestessin major curiositat i millor estudi cap a les assignatures científiques, anirien una setmana a la fundació, en la qual un tutor els aniria seguint, podrien investigar i catalogar animals conservats en alcohol i instruments antics de física i química.
Després va parlar una dona de cabellera rossa i cara afilada, era l'ajudant del director. La seva boca feia ganyotes rares, però de tant en tant somreia. Ella ens va explicar que estaven començant a posar en ordre les col·leccions de minerals i de fòssils. Ens va parlar també d'invertebrats marins. Ens va dir que tenien sobretot lamelibranquis i que comptaven amb molts exemplars de biso. Ens va explicar que el biso era un producte de secreció d'una glàndula situada al peu de molts mol·luscs, com els musclos, que s'enduria en contacte de l'aigua i prenia la forma de filaments, mitjançant els quals l'animal es fixava a les roca. Va acabar dient una cosa que em va sorprendre: en algunes zones de Sardenya i de la costa de Ligúria s'usaven els fils del biso per fer puntes o altres teixits de malles amb flors, figures o altres tasques, que es feien amb boixets, agulla de cosir o ganxet.
Anomenaven a aquestes fibres seda de mar, ¡Quin nom tan bonic! Vaig pensar.
Biso, biso, biso, aquell terme es va quedar gravat i va rondar pel meu cap tot el matí.
En acabar les classes vaig tornar a casa amb bicicleta, la paraula biso encara rodava a a dintra meu, de sobte vaig recordar que era la mateixa paraula, que la meva mare pronunciava cada matí quan em despertava de petita. Si, tenia el mateix so, però un altre significat. Potser les dues coses estaven relacionades, les puntetes de la peça que tan agradava a la meva mare i la seda de mar. Tot depenia de la primera lletra.
En arribar a casa vaig agafar el diccionari i vaig descobrir que la paraula viso, la peça de vestir que fan servir les dones per sobre de la roba interior i sota el vestit, la qual la meva mare volia que jo em posés cada matí, s'escrivia amb ve baixa, Quina decepció! Eren dues paraules diferents i ni tan sols tenien la mateixa arrel.
La primera, la fibra dels musclos derivava del grec, βύσσος, que vol dir lli de l'Índia, la segona del llatí visus, que significa vista.
- Posa't el viso que així no passaràs fred. Em deia cridant la meva mare cada matì al peu de l'escala.
No obstant això des que em vestia sola mai em posava viso, la meva mare al principi s'enfadava, però després es va resignar.
El viso per a mi era una peça inútil, potser perquè em molestava al quedar-enganxat a les cames. Em sentia més lliure sense, per jugar, saltar i córrer pel pati de l'escola.
Per sort en la meva joventut totes les noies portàvem pantalons i van passar de moda els dichosos visos.
Fa uns anys que vaig descobrir la utilitat d'aquesta peça, la que mai m'havia acabat d'agradar.
Em vaig comprar una combinació de seda blanca i una altra rosa per usar com camises de dormir a les nits caloroses d'estiu.
Un dia al posar-me un vestit fi, el teixit era una mica transparent, vaig pensar en que una combinació podia ser-me útil. Vaig obrir el calaix, vaig prendre un viso blanc i me'l vaig posar sota el vestit.
La meva mare va morir fa uns set anys, arran d'una caiguda en estendre al pati la roba interior que havia rentat a mà. La van portar a l'hospital i allà va morir al cap de poc, acabava de complir 84 anys. En el moment de la caiguda, com al llarg de la seva vida, anava ben vestida, brusa blanca, faldilla negra i sota una combinació de puntes.
En el seu armari varem descubrir, camises de dormir, enagos i altres peces de seda molt boniques, algunes havien estat de la meva àvia, llavors vaig pensar quea la meva mare li hauria encantat saber que cada dia aprecio més la bellesa i la utilitat dels visos.
Nessun commento:
Posta un commento