Una tarda en què ens havíem reunit tota la família per celebrar una festa d'aniversari, durant la llarga sobretaula, recordo que hi havia ampolles buides de cava i torrons sobre unes estovalles blanques, el meu pare, que acabava de complir vuitanta-cinq anys, va començar a explicar-nos la història del mestre Planagumà, aquell nom l'havia pronunciat moltes vegades, posant-m'ho com a exemple, quan de petita m'ajudava a fer deures.
Ens va dir que en Josep Planagumà va arribar en tren, amb una maleta de cartró, al nostre poble, un matí assolellat de setembre a principis dels anys vint. Feia poc que havia acabat els seus estudis, dels quals la primera part els havia efectuat en un seminari; No recordava bé si aquell estiu havia guanyat oposicions per ensenyar en un poblet d'una vall del Pirineu, o va ser poc abans de la guerra, però el cas és que va renunciar a la plaça de mestre nacional.
El jove mestre Planagumà va venir a saber que al nostre poble hi havia una escola laica que buscava mestres. Sent ell un republicà empedreït i desitjant ensenyar en una escola lliure es va traslladar al nostre poble, deixant a la seva dona i les seves dues filles petites a Barcelona, però cada setmana anava a la ciutat per estar amb elles, les estimava molt.
Aquells anys, abans de la proclamació de la República, van ser molt difícils, era una època de problemes econòmics i de descontentament social. L'oposició a la Dictadura del General Primo de Rivera anava creixent per part dels republicans, socialistes, anarquistes i intel·lectuals. Després amb la República hi va haber molts de canvis positius, pero van continuar a ser temps dificils, ja que la inestabilitat dels governs i les reformes dràstiques van portar odis i ràncunies entre la gent. Quina llástima, doncs el ideals republicans eran admirables.
Va deixar de parlar uns minuts, fins que es va sonar el nas, que des de feia uns anys desprenia una goteta d'aigua cada dos per tres, emetent un soroll estrepitós. Després va seguir el seu relat:
En aquell temps jo anava a l'única escola primària laica de la zona i vaig aprendre molt a les classes del senyor Planagumà, així li dèiem els nens. Molt aviat, per les seves innovacions pedagògiques, per la seva manera de ser i per l'ensenyament tan eficaç, el van fer director de l'escola.
A més de ser un home intel·ligent, era curiós i transmetia el saber d'aquella època amb les seves idees d'igualtat, legalitat i llibertat. A les seves classes tocava molts de temes, des de les lletres a les ciències. El seu interès pel món i per tota la gent se li notava a la cara riallera i per el seu posat distingit. Portava sempre barret, jaqueta i corbata, malgrat que guanyés tan poc. Era un home bo, ensenyava perquè estimava als nens i desitjava un món millor per a ells.
Dictava les seves regles a principis de curs i tots les respectàvem.
—Les lleis són necessàries i tenen de ser iguals per tots; cal que siguin poques, però clares, ens deia donant grans passos per tota la llargada de l'aula.
Gairebé tots els alumnes érem fills de pagesos, pescadors o humils botiguers. Al poble encara hi havia una capa social més baixa: eren els miners, els obrers i els jornalers del camp i de la pesca, els fills anaven a l'escola primària pública, però algun d'ells, sobretot els de les famílies nombroses, no va poder trepitjar mai les aules.
Els més rics del poble, els amos de les grans fàbriques tèxtils, l'advocat, el notari, el farmacèutic i el metge, portaven els seus fills a internats de capellans o monges de les ciutats del voltant.
Durant l'últim any de primària vaig gaudir escoltant, la veu del meu mestre que ens llegia cada dia un capítol d'un llibre. Encara recordo el que ell ens va dir un dia, traient-se les ulleres rodones de pasta; era el mes d'octubre de 1929, la radio i tots els diaris havien anunciat la gran crisi econòmica.
— Avui començarem a llegir l'obra "Cuore", del gran escriptor Italià Edmondo De Amicis. Cal conèixer el mon i saber que existeixen altres terres i altres Països, d'aquesta manera podrem respectar als altres i dient aquestes paraules va tornar a posar-se les ulleres per llegir la primera pàgina de la narració.
Era el diari d'un nen i començava amb el primer dia d'escola, era dilluns 17 d'octubre de mil nou cents ...
Després el meu pare va afegir:
—Els protagonistes tenien cognoms italians, ja que la història es desenvolupava a Gènova: Derossi, Nelli, Bottini, Garrone, etc.
— Qui m'hauria dit que una de les meves filles és casaria amb un noi Itàlia? I dient això el meu pare es va posar a riure
— I qui t'hauria dit que la teva filla seria professora a Itàlia? Li vaig dir jo.
Vaig notar que no apreciava del tot les meves paraules, ja que a ell no li havia acabat d'agradar que jo m' en hagués anat a viure tan lluny.
Prenent el cafè que li havia preparat la meva mare va continuar explicant:
El meu mestre tenia un gran talent, les seves classes de ciències eren molt interessants ja que ens feia comprendre les lleis de la física i de la química a través d'experiments, va dir això agafant dos gots, un el va omplir d'aigua i el va posar sobra a un altre que contenia oli, separats per un full foradat de paper fi. Quantes vegades durant la nostra infantesa el meu pare ens havia demostrat que l'oli pujava i que l'aigua baixava, perquè la densitat del oli era menor que la de l'aigua. Vaig pensar això mentre ell deia:
Vaig haver d'abandonar l'escola als dotze anys, ja que a casa es necessitaven braços per la terra, però gràcies a la insistència del mestre vaig anar a les seves classes dels vespres, fins que vaig tenir catorze anys.
En acabar la guerra els franquistes van fer fora a tots els mestres republicans de les escoles, el senyor Planagumà va passar uns anys a la presó.
En tornar al poble el pare d'un ex-alumne seu li va donar la feina de comptable en el seu taller tèxtil. Va passar uns anys difícils, però a poc a poc va recuperar força i va lluitar de nou contra el règim sense deixar mai de transmetre als altres l'amor pels llibres.
Cada nit es reunia amb altres companys republicans, que combatien com ell contra la dictadura, per donar classes als analfabetes del poble i per prestar llibres als lectors de tota la comarca. La seva dona, que s'havia traslladat abans de la guerra al poble amb les seves filles, l'ajudava a registrar els títols dels llibres prestats; més tard el mestre, quan van aparèixer pel poble la llevadora i el seu marit, un barber de nom Anselmo, qui en poc temps va aprendre a llegir i a escriure en català i en castellà, va trobar un amic del i bon ajudant.
El meu pare va deixar de parlar uns minuts i es va posar trist, però després, mentre xuclava lentament una mica de vi dolç de la seva copa, va afegir:
—El meu mestre va desaparèixer misteriosament del poble a finals dels anys cinquanta. Molts sospitàvem que un company de partit l'havia delatat i que la guàrdia civil se l'havia emportat una nit molt fosca. Altres deien que s'havia retirat a la seva casa de Barcelona desanimat, afligit i sobretot desesperançat per la situació desatrossa en què es trobava el país.
Després es va animar recordant les últimes paraules del mestre Perboni del llibre Cuore, que també era el personatge preferit del senyor Planagumà:
—Nens: aquesta és l'última vegada que ens trobem reunits. Hem estat junts un any, i ara ens hem de separar com a bons amics; No és cert? Sento separar-me de vosaltres, estimats fills.
Es va interrompre un moment i va continuar:
—Si mai m'ha faltat la paciència; si alguna vegada, sense voler, he estat injust o massa sever, perdoneu-me.
Amb aquestes paraules de un mestre de finals del segle XIX el meu pare va donar per acabada la història del senyor Planagumà.
Durant molt temps no li vaig sentir explicar res més del seu mestre, fins que pocs mesos abans de la seva mort em va tornar a parlar d'ell.
Jo li vaig preguntar si volia que busqués els seus descendents per dir-los que el seu pare o el seu avi havia estat una gran persona i per agrair-los per tot l'ensenyament que ell havia rebut.
— No val la pena, no a els trobaràs pas, em va dir.
Sobra la tauleta de nit de l'habitació de l'hospital de Barcelona, on el meu pare va passar els seus últims dies, hi havia el llibre Cuore.
In quel periodo frequentavo la scuola elementare e ho imparato molto durante le lezioni del señor Planagumá, così lo chiamavamo noi bambini. Ben presto, per il suo modo innovativo ed efficace d' insegnare fu nominato direttore della scuola.
Aveva un grande talento, le lezioni di scienze erano molto interessanti perché ci faceva capire le leggi della fisica e della chimica attraverso degli esperimenti, disse questo mentre prendeva due bicchieri, uno lo riempì d'acqua e lo mise sopra a un altro contenente olio, separati da uno strato forato di carta velina.
Rebo amb molta emoció i sorpresa el vostre escrit. La seva lectura m'ha omplert de llàgrimes.
RispondiEliminaSóc net del mestre Planagumà. La meva mare és encara la seva única filla viva i demà mateix li llegiré el vostre escrit. No sabeu pas l'emoció que li farà.
A la vida, on tot és arrossegat per l'oblit i la injustícia, aquest ponts entre les persones són allò únic que permet sentir-nos vius i en continuïtat amb tot l'humà.
El vostre pare deuria ser una gran persona, ja que pensar i recordar les persones que ens han precedit és propi només dels homes nobles i bondadosos. Enaltir-los és fruit del seu ideal de millora.
Agraeixo de tot cor el vostre gest, i m'atorgo així el dret de dir-ho en nom del meu avi, ell, que tant oblit i injustícia va rebre després del 1939.
Moltes gràcies,
I si em permeteu : Una forta abraçada!
Que historia tan bonita!
RispondiElimina