Mi
vergogno un po' di dirvi che il primo giorno di scuola sono sempre
contenta, forse perché quasi tutti si lamentano del rientro e mi
guardano male quando racconto che la sera prima, mi piace appuntare
le matite e preparare con cura la cartella. Quando ero piccola, i
primi di settembre passavo i pomeriggi ad annusare e sfogliare i
libri di testo nuovi per poi ricoprirli con carta. Mi mettevo sul
tavolo di cucina con le forbici, la carta colorata e il nastro
adesivo. Spesso i manuali era incomprensibili per me, ma non mi
impaurivano, anzi ero curiosa di usarli. In casa parlavamo catalano,
invece i libri erano in castigliano, per questo mi sembrava di
scoprire nuovi mondi nel leggere alcuni brani. Non contenta di
sistemare la mia cartella mettevo la sopra coperta anche su i libri di mio fratello.
L'aula
nuova a volte per tutti noi è una delusione, perché è troppo
piccola o troppo grande e dispersiva, ma piano piano ci si abitua,
diventando la nostra nicchia dove lavoreremo insieme per quasi un
anno. Nei corridoi c'è un po di confusione, si vedono professori
e alunni smarriti che cercano le loro classi. I ragazzi sono curiosi di
conoscere i nuovi docenti e quel giorno non portano né libri né
quaderni, come se volessero prolungare di qualche ora le loro
vacanze.
Mi
piace rivedere i colleghi e soprattutto gli studenti. Non penso alla
fatica che faremo nelle giornate più pesanti, né ai problemi che
sorgeranno per i vari malintesi con gli alunni o tra professori, né
alla diversità di visione didattiche di noi docenti, né alla
tristezza, alle difficoltà famigliari, crisi di panico, svenimenti o
malattie di alcuni ragazzi, né alle volte che alla prima
ora di lezione non si potrà fare l'appello per la mancanza di
collegamento internet, né ai genitori degli alunni pressanti o a
quelli poco presenti, né ai laboratori o aule speciali sforniti di
tecnici e strumenti didattici, né ai pomeriggi a correggere
interminabili compiti, né alle difficoltà di alcuni studenti
nell'apprendere, né al disagio di molti alunni stranieri, né alla
nostra impotenza nell'aiutarli. Tutto ciò magari succederà ma io
continuo a essere felice il primo giorno di scuola, perché ogni anno
ricordo la grande fortuna che abbiamo noi insegnanti di trascorrere
il nostro tempo insieme ai giovani nel tentativo di guidarli
affinché la loro vita sia migliore.
Primer dia de classe
M'avergonyeixo
dir-vos que el primer dia de classe sempre estic contenta, potser
perquè gairebé tothom es queixa al tornar a la feina i em mira
malament quan dic que el
vespre anterior vaig estar fent
punta als llapis i preparant acuradament la cartera. Quan era petita,
a primers de setembre passava les tardes olorant i fullejant els llibres de text nous i després els encuadernaba. Ho
feia sobre la taula de la cuina amb tisores, paper de
colors i cinta adhesiva. Sovint, els
manuals eren incomprensibles per a mi, però jo no els tenia por
perquè era curiosa i tenia ganes d'usar-los. A casa parlàvem
català, en canvi els llibres estaven escrits en castellà, per això
llegint alguns trossos em semblava descobrir mons nous. No només
arreglava la meva cartera sinó que també ajudava al meu germà, dos
anys més petit que jo, posant-li cobertes en tots els seus llibres.
L'aula
nova de vegades per a tots nosaltres és una decepció, perquè és
massa petita o massa gran, però a poc a poc un s'acostuma i
es va convertint en el nostre niu, on treballarem junts durant
gairebé un any. Als passadissos hi ha una mica de xivarri, hi ha
professors i alumnes perduts a la recerca de les seves classes. Els
nois i les noies
estan curiosos per conèixer els nous mestres i aquell dia no porten
ni llibres ni quaderns, com si volguessin que les seves vacances
duressin
unes hores més.
M'agrada tornar a veure els col·legues i sobretot als estudiants. No penso en l'esforç que farem els dies més durs, ni en els problemes que sorgiran quan hi haurà malentesos amb alumnes o companys de treball, ni en la diversitat d'ensenyament del professorat, ni a la tristesa, les dificultats familiars, atacs de pànic, desmais, malalties d'alguns nois i noies, ni en els moments en què no podrem passar llista per falta de connexió internet, ni en els pares massa exigents, ni en les famílies desestructurades, ni en tallers o aules especials en què falta personal tècnic i eines educatives, ni en les tardes interminables corregint exàmens, ni en les dificultats d'alguns estudiants en l'aprenentatge, ni el patiment de molts alumnes estrangers, ni en la nostra impotència per ajudar-los. Tot això potser passi però jo seguiré sent feliç el primer dia de classes, perquè cada any segueixo recordant la sort que tenim nosaltres els professors de transcórrer el nostre temps al costat dels joves, intentant guiar-los perquè la seva vida sigui millor.
M'agrada tornar a veure els col·legues i sobretot als estudiants. No penso en l'esforç que farem els dies més durs, ni en els problemes que sorgiran quan hi haurà malentesos amb alumnes o companys de treball, ni en la diversitat d'ensenyament del professorat, ni a la tristesa, les dificultats familiars, atacs de pànic, desmais, malalties d'alguns nois i noies, ni en els moments en què no podrem passar llista per falta de connexió internet, ni en els pares massa exigents, ni en les famílies desestructurades, ni en tallers o aules especials en què falta personal tècnic i eines educatives, ni en les tardes interminables corregint exàmens, ni en les dificultats d'alguns estudiants en l'aprenentatge, ni el patiment de molts alumnes estrangers, ni en la nostra impotència per ajudar-los. Tot això potser passi però jo seguiré sent feliç el primer dia de classes, perquè cada any segueixo recordant la sort que tenim nosaltres els professors de transcórrer el nostre temps al costat dels joves, intentant guiar-los perquè la seva vida sigui millor.
Primer día de clases
Me
avergüenzo deciros que el primer día de clases siempre estoy
contenta, tal vez porque casi todo el mundo se queja al volver al
trabajo y me mira mal cuando digo que la noche anterior estuve
sacando punta a los lapiceros y preparando cuidadosamente la cartera.
Cuando era pequeña, a primeros de septiembre pasaba las tardes
oliendo y hojeando los libros de texto nuevos y luego los
encuadernaba. Lo hacía sobre la mesa de la cocina con tijeras, papel
coloreado y cinta adhesiva. A menudo, los manuales eran
incomprensibles para mí, pero yo no les tenía miedo porque era
curiosa y tenía ganas de usarlos. En casa hablábamos catalán, en
cambio los libros estaban escritos en castellano, por eso leyendo
algunos trozos me parecía descubrir nuevos mundos. No sólo
arreglaba mi cartera sino que también ayudaba a mi hermano, dos años
más pequeño que yo, poniéndole cubiertas en todos sus libros.
El aula nueva a veces para todos nosotros es una decepción, porque es demasiado pequeña o demasiado grande, pero poco a poco uno se acostumbra y ésta se va convirtiendo en nuestro nido, donde vamos a trabajar juntos durante casi un año. En los pasillos hay un poco de barullo, hay profesores y alumnos perdidos en busca de sus clases. Los muchachos están curiosos por conocer a los nuevos maestros y ese día no llevan ni libros ni cuadernos, como si quisieran que sus vacaciones fueran a durar unas horas más.
El aula nueva a veces para todos nosotros es una decepción, porque es demasiado pequeña o demasiado grande, pero poco a poco uno se acostumbra y ésta se va convirtiendo en nuestro nido, donde vamos a trabajar juntos durante casi un año. En los pasillos hay un poco de barullo, hay profesores y alumnos perdidos en busca de sus clases. Los muchachos están curiosos por conocer a los nuevos maestros y ese día no llevan ni libros ni cuadernos, como si quisieran que sus vacaciones fueran a durar unas horas más.
Me
gusta volver a ver a los colegas y sobre todo a los estudiantes. No
pienso en el esfuerzo que vamos a hacer los días más duros, ni en
los problemas que surgirán cuando habrá malentendidos con alumnos
o compañeros de trabajo, ni en la diversidad de enseñanza del
profesorado, ni en la tristeza, las dificultades familiares, ataques
de pánico, desmayos, enfermedades de algunos chicos, ni en los
momentos en los que no podremos pasar lista por falta de conexión
Internet, ni en los padres demasiado exigentes, ni en las familias
desestructuradas, ni en talleres o aulas especiales en los que falta
personal técnico y herramientas educativas, ni en tardes
interminables corrigiendo exámenes, ni en las dificultades de
algunos estudiantes en el aprendizaje, ni en los apuros de muchos
alumnos extranjeros, ni en nuestra impotencia para ayudarlos. Todo
esto quizás ocurra pero yo seguiré siendo feliz el primer día de
clases, porque cada año sigo recordando la suerte que tenemos
nosotros los profesores de transcurrir nuestro tiempo al lado los
jóvenes intentando guiarlos para que su vida sea mejor.