Una
tarda en què ens havíem reunit tota la família per celebrar una
festa d'aniversari, durant la llarga sobretaula, recordo que hi havia
ampolles buides de cava i torrons sobre unes estovalles blanques, el
meu pare, que acabava de complir vuitanta-cinq anys, va començar a
explicar-nos la història del mestre Planagumà, aquell nom l'havia
pronunciat moltes vegades, posant-m'ho com a exemple, quan de petita
m'ajudava a fer deures.
Ens
va dir que en
Josep
Planagumà va arribar en tren, amb una maleta de cartró, al nostre
poble, un matí assolellat de setembre a principis dels anys vint.
Feia poc que havia acabat els seus estudis, dels quals la primera
part els havia efectuat en un seminari; No recordava bé si aquell
estiu havia guanyat oposicions per ensenyar en un poblet d'una vall
del Pirineu, o va ser poc abans de la guerra, però el cas és que va
renunciar a la plaça de mestre nacional.
El
jove mestre Planagumà va venir a saber que al nostre poble hi havia
una escola laica que buscava mestres. Sent
ell un republicà empedreït i desitjant ensenyar en una escola
lliure es va traslladar al nostre poble, deixant a la seva dona i les
seves dues filles petites a Barcelona, però cada setmana anava
a la ciutat per estar amb elles, les estimava molt.
Aquells
anys, abans de la proclamació de la República, van
ser molt difícils, era
una època
de problemes econòmics i de descontentament social. L'oposició a la
Dictadura del General Primo de Rivera anava creixent per part dels
republicans, socialistes, anarquistes i intel·lectuals. Després amb la República hi va haber molts de canvis positius, pero van continuar a ser temps dificils, ja que la inestabilitat dels governs i les reformes dràstiques van portar odis i ràncunies entre la gent. Quina llástima, doncs el ideals republicans eran admirables.
Va
deixar de parlar uns minuts, fins que es va sonar el nas, que des de
feia uns anys desprenia una goteta d'aigua cada dos per tres, emetent
un soroll estrepitós. Després va seguir el seu relat:
En
aquell temps jo anava a l'única escola primària laica de la zona i
vaig aprendre molt a les classes del senyor Planagumà, així li
dèiem els nens. Molt aviat, per les seves innovacions pedagògiques,
per la seva manera de ser i per l'ensenyament
tan eficaç, el van fer director de l'escola.
A
més de ser un home intel·ligent, era curiós i transmetia el saber
d'aquella època amb les seves idees d'igualtat, legalitat i
llibertat. A les seves classes tocava molts de temes, des de les
lletres a les ciències. El seu interès pel món i per tota la gent
se li notava a la cara riallera i per el seu posat distingit. Portava
sempre barret, jaqueta i corbata, malgrat que guanyés tan poc.
Era un home bo, ensenyava perquè estimava als nens i desitjava un
món millor per a ells.
Dictava
les seves regles a principis de curs i tots les respectàvem.
—Les lleis són necessàries
i tenen de ser iguals per tots; cal que siguin poques, però clares,
ens deia donant grans passos per tota la llargada de l'aula.
Gairebé
tots els alumnes érem fills de pagesos, pescadors o humils
botiguers. Al poble encara hi havia una capa social més baixa: eren
els miners, els obrers i els jornalers del camp i de la pesca, els
fills anaven a l'escola primària pública, però algun d'ells,
sobretot els de les famílies nombroses, no va poder trepitjar mai
les aules.
Els
més rics del poble, els amos de les grans fàbriques tèxtils,
l'advocat, el notari, el farmacèutic i el metge, portaven els seus
fills a internats de capellans o monges de les ciutats del voltant.
Durant
l'últim any de primària vaig gaudir escoltant, la veu del meu
mestre que ens llegia cada dia un capítol d'un llibre. Encara
recordo el que ell ens va dir un dia, traient-se les ulleres rodones
de pasta; era el mes d'octubre de 1929, la
radio i
tots els diaris havien anunciat la gran crisi econòmica.
— Avui començarem a llegir l'obra "Cuore", del gran
escriptor Italià Edmondo De Amicis. Cal conèixer el mon i saber que
existeixen altres terres i altres Països, d'aquesta manera podrem
respectar als altres i dient aquestes paraules va tornar a posar-se
les ulleres per llegir la primera pàgina de la narració.
Era
el diari d'un nen i començava amb el primer dia d'escola, era
dilluns 17 d'octubre de mil nou cents ...
Després
el meu pare va afegir:
—Els
protagonistes tenien cognoms italians, ja que la història es
desenvolupava a Gènova: Derossi,
Nelli, Bottini, Garrone, etc.
— Qui m'hauria dit que una de les meves filles és casaria amb un noi
Itàlia? I dient això el meu pare es va posar a riure
— I qui t'hauria dit que la teva filla seria professora a Itàlia? Li
vaig dir jo.
Vaig
notar que no apreciava del tot les meves paraules, ja que a ell no li
havia acabat d'agradar que jo m' en hagués anat a viure tan lluny.
Prenent
el cafè que li havia preparat la meva mare va continuar explicant:
El
meu mestre tenia
un gran talent, les seves classes de ciències eren molt interessants
ja que ens feia comprendre les lleis de la física i de la química a
través d'experiments, va dir això agafant dos gots, un el va omplir
d'aigua i el va posar sobra a un altre que contenia oli, separats per
un full foradat de paper fi. Quantes vegades durant la nostra
infantesa el meu pare ens havia demostrat que l'oli pujava i que
l'aigua baixava, perquè la densitat del oli era menor que la de
l'aigua. Vaig pensar això mentre ell deia:
Vaig
haver d'abandonar l'escola als dotze anys, ja que a casa es
necessitaven braços per la terra, però gràcies a la insistència
del mestre vaig anar a les seves classes dels vespres, fins que vaig
tenir catorze anys.
En
acabar la guerra els franquistes van fer fora a tots els mestres
republicans de les escoles, el senyor Planagumà va passar uns anys
a la presó.
En
tornar al poble el pare d'un ex-alumne seu li
va donar la feina de
comptable en el seu taller tèxtil. Va passar uns anys difícils,
però a poc a poc va recuperar força i va lluitar de nou contra el
règim sense deixar mai de transmetre als altres l'amor pels llibres.
Cada
nit es reunia amb altres companys republicans, que combatien
com ell contra la dictadura, per donar classes als analfabetes del
poble i per prestar llibres als lectors de tota la comarca. La seva
dona, que s'havia traslladat abans de la guerra al poble amb les
seves filles, l'ajudava a registrar els títols dels llibres
prestats; més tard el mestre, quan van aparèixer pel poble la
llevadora i el seu marit, un barber de nom Anselmo, qui en poc temps
va aprendre a llegir i a escriure en català i en castellà, va
trobar un amic del i bon ajudant.
El
meu pare va deixar de parlar uns minuts i es va posar trist, però
després, mentre xuclava lentament una mica de vi dolç de la seva
copa, va afegir:
—El
meu mestre va desaparèixer misteriosament del poble a finals dels
anys cinquanta. Molts sospitàvem que un company de partit l'havia
delatat i que la guàrdia civil se l'havia emportat una nit molt
fosca. Altres deien que s'havia retirat a la seva casa de Barcelona
desanimat, afligit i sobretot desesperançat per la situació
desatrossa
en què es trobava el país.
Després
es va animar recordant les últimes paraules del mestre Perboni
del llibre Cuore, que també era el personatge preferit del
senyor Planagumà:
—Nens:
aquesta és l'última vegada que ens trobem reunits. Hem estat junts
un any, i ara ens hem de separar com a bons amics; No és cert? Sento
separar-me de vosaltres, estimats fills.
Es
va interrompre un moment i va continuar:
—Si
mai m'ha faltat la paciència; si alguna vegada, sense voler, he
estat injust o massa sever, perdoneu-me.
Amb
aquestes
paraules de
un
mestre de finals del segle XIX el meu pare va donar per acabada la
història del senyor Planagumà.
Durant
molt temps no li vaig sentir explicar res més del seu mestre, fins
que pocs mesos abans de la seva mort em va tornar
a parlar
d'ell.
Jo
li vaig preguntar si volia que busqués els
seus descendents per dir-los que el seu pare o el seu avi havia estat
una gran persona i per agrair-los per tot l'ensenyament que ell havia
rebut.
— No val la pena, no a els trobaràs pas, em va dir.
Sobra
la tauleta de nit de l'habitació de l'hospital de Barcelona, on el
meu pare va passar els seus últims dies, hi havia el llibre Cuore.
El maestro republicano