giovedì 9 gennaio 2014

El mestre republicà - El maestro republicano - Il maestro repubblicano

















Una tarda en què ens havíem reunit tota la família per celebrar una festa d'aniversari, durant la llarga sobretaula, recordo que hi havia ampolles buides de cava i torrons sobre unes estovalles blanques, el meu pare, qui acabava de fer vuitanta-nou anys, va començar a explicar-nos la història del mestre Planagumà, aquell nom l'havia pronunciat moltes vegades, posant-m'ho com a exemple, quan de petita m'ajudava a fer deures.
Ens va dir que Josep en Planagumà va arribar en tren, amb una maleta de cartró, al nostre poble, un matí assolellat de setembre a principis dels anys vint. Feia poc que havia acabat els seus estudis, dels quals la primera part els havia efectuat en un seminari; No recordava bé si aquell estiu havia guanyat oposicions per ensenyar en un poblet d'una vall del Pirineu, o va ser poc abans de la guerra, però el cas és que va renunciar a la plaça de mestre nacional.
El jove mestre Planagumà va venir a saber que al nostre poble hi havia una escola laica que buscava mestres. Sent ell un republicà empedreït i desitjant ensenyar en una escola lliure es va traslladar al nostre poble, deixant a la seva dona i les seves dues filles petites a Barcelona, ​​però cada setmana anava a la ciutat per estar amb elles, a les que estimava molt.
Aquells anys, abans de la proclamació de la República, varen ser molt difícils perquè va ser una epoca de problemes econòmics i de descontentament social. L'oposició a la Dictadura del General Primo de Rivera anava creixent per part dels republicans, socialistes, anarquistes i intel·lectuals.
Va deixar de parlar uns minuts, fins que es va sonar el nas, que des de feia uns anys desprenia una goteta d'aigua cada dos per tres, emetent un soroll estrepitós. Després va seguir el seu relat:
En aquell temps jo anava a l'única escola primària laica de la zona i vaig aprendre molt a les classes del senyor Planagumà, així li dèiem els nens. Molt aviat, per les seves innovacions pedagògiques i per la seva manera de ser i per l'ensenyamet tan eficaç, el van fer director de l'escola.
A més de ser un home intel·ligent, era curiós i transmetia el saber d'aquella època amb les seves idees d'igualtat, legalitat i llibertat. A les seves classes tocava molts de temes, des de les lletres a les ciències. El seu interès pel món i per tota la gent se li notava a la cara riallera i per el seu posat distingit. Portava sempre barret i un traje auster però alhora impecable, malgrat la seva modestia. Era un home bo, ensenyava perquè estimava als nens i desitjava un món millor per a ells.
Dictava les seves regles a principis de curs i tots les respectàvem.
- Les lleis són necessaries i tenen de ser iguals per tots; cal que siguin poques, però clares, ens deia donant grans passos al llarg de l'aula.
Gairebé tots els alumnes érem fills de pagesos, pescadors o humils botiguers. Al poble encara hi havia una capa social més baixa: eren els miners, els obrers i els jornalers del camp i de la pesca i els fills anaven a l'escola primària pública, però algun d'ells, sobretot els de les famílies nombroses, no trepitjaven mai les classes.
Els més rics del poble, els amos de les grans fàbriques tèxtils, l'advocat, el notari, el farmacèutic i el metge, portaven els seus fills a internats de capellans o monges a les ciutats properes.
Durant l'últim any de primària vaig gaudir escoltant, la veu del meu mestre que ens llegia cada dia un capítol d'un llibre. Encara recordo el que ell ens va dir un dia, traient-se les ulleres rodones de pasta; era el mes d'octubre de 1929, perquè tots els diaris havien anunciat la gran crisi econòmica.
- Avui començarem a llegir l'obra "Cuore", del gran escriptor Italià Edmondo De Amicis. Cal Conèixer el mon i saber que existeixen altres terres i altres Països, d'aquesta manera podrem respectar als altres i dient aquestes paraules va tornar a posar-se les ulleres per llegir la primera pàgina de la narració.
Era el diari d'un nen i començava amb el primer dia d'escola, era dilluns 17 d'octubre de mil nou cents ..... Després va afegir:
Els protagonistes tenien cognoms italians, ja que la història es desenvolupava a Gènova: Derossi, Nelli, Bottini, Garrone, etc.
- Qui m'hauria dit que una de les meves filles és casaria amb un noi Itàlia? I dient això el meu pare es va posar a riure
- I qui t'hauria dit que la teva filla seria professora a Itàlia? Li vaig dir.
Vaig notar que no apreciava del tot les meves paraules, ja que a ell no li havia acabat d'agradar que jo m'hagués anat a viure tan lluny.
Prenent el cafè que li havia preparat la meva mare va continuar explicant:
Tenia un gran talent, les seves classes de ciències eren molt interessants ja que ens feia comprendre les lleis de la física i de la química a través d'experiments, va dir això agafant dos gots, un el va omplir d'aigua i el va posar sobra a un altre que contenia oli, separats per un full foradada de paper fi. Quantes vegades durant la nostra infantesa el meu pare ens havia demostrat que l'oli pujava i que l'aigua baixava perquè la densitat del primer era menor que la de l'aigua. Vaig pensar això mentre ell seguia dient:
Vaig haver d'abandonar l'escola als dotze anys, ja que a casa es necessitaven braços per la terra, però gràcies a la insistència del mestre vaig anar a les seves classes als vespres fins que vaig tenir catorze anys.
En acabar la guerra els franquistes van fer fora a tots els mestres republicans de les escoles, el senyor Planagumà va perdre el seu la seva feina i va passar uns anys a la presó.
En tornar al poble el pare d'un exalumne seu el va emplear com a comptable en el seu taller tèxtil. Va passar uns anys difícils, però a poc a poc va recuperar força i va lluitar de nou contra el règim sense deixar mai de transmetre als altres l'amor pels llibres.
Cada nit es reunia amb altres companys republicans per lluitar contra la dictadura, donava classes als analfabetes del poble i donava llibres als lectors de tota la comarca. La seva dona, que s'havia traslladat abans de la guerra al poble amb les seves filles, l'ajudava a registrar els títols dels llibres prestats; més tard el mestre, quan van aparèixer pel poble la llevadora i el seu marit, un barber de nom Anselmo, qui en poc temps va fi aprendre a llegir ia escriure en català i en castellà, va trobar en ell a un amic del i bon ajudant.
Al final del seu relat el meu pare va deixar de parlar uns minuts i es va posar trist, però després, mentre xuclava lentament una mica de vi dolç de la seva copa, va afegir:
El meu mestre va desaparèixer misteriosament del poble a finals dels anys cinquanta. No obstant això molts sospitàvem que un company de partit l'havia delatat i que la guàrdia civil se l'havia portat una nit molt fosca. Altres deien que s'havia retirat a la seva casa de Barcelona desanimat, afligit i sobretot desesperançat per la situació desatrosa en què es trobava el país.
Després es va animar recordant les últimes paraules del mestre Perboni del llibre "Cuore", que també era el que preferia el senyor Planagumà:
- Nens: aquesta és l'última vegada que ens trobem reunits. Hem estat junts un any, i ara ens hem de separar com a bons amics; ¿No és cert? Sento separar-me de vosaltres, estimats fills. -Es va interrompre una mica i va continuar-: Si mai m'ha faltat la paciència; si alguna vegada, sense voler, he estat injust o massa sever, perdoneu-me.
Aquestes eren les paraules d'un mestre de finals del segle XIX, però segueixen sent valuoses per a mi com ho haurien de ser per a tots els professors del món, pensava en tot això quan el meu pare va donar per acabada la història del senyor Planagumà.
Durant molt temps no li vaig sentir explicar res més del seu mestre, fins que pocs mesos abans de la seva mort em va parlar de nou d'ell.
Jo li vaig preguntar si volia que busqués als seus descendents per dir-los que el seu pare o el seu avi havia estat una gran persona i per agrair-los per tot l'ensenyament que ell havia rebut.
- No val la pena, no a els trobaràs pas, em va dir.
Sobra la tauleta de nit de l'habitació de l'hospital de Barcelona, on el meu pare va passar els seus últims dies, hi havia el llibre "cuore" d' E. De Amicis.


El maestro republicano
Una tarde en la que nos habíamos reunido todos los miembros de la familia para celebrar una fiesta de aniversario, durante la larga sobremesa, recuerdo que había botellas vacías de cava y turrones encima del mantel blanco, mi padre, quien acababa de cumplir ochenta y nueve años, empezó a contarnos la historia del maestro Planagumá, cuyo nombre había pronunciado muchas veces, poniéndomelo como ejemplo, cuando de pequeña me ayudaba a hacer deberes.
Nos dijo que Josep Planagumá llegó en tren, con una maleta de cartón, a nuestro pueblo, una mañana soleada de septiembre a  principios de los  años veinte. Hacía poco que había terminado sus estudios, de los cuales la primera parte los había efectuado en un seminario; No se acordaba bien  si aquel verano había ganado  oposiciones para enseñar en una aldea  de un valle Pirenaico, o fue poco antes de la guerra, pero el caso es que renunció a la plaza de maestro nacional.
El joven maestro Planagumá vino a saber que en nuestro pueblo había una escuela laica que buscaba maestros. Siendo él un republicano empedernido y deseando enseñar en una escuela libre se trasladó a nuestro pueblo, dejando a su mujer y a sus dos hijas pequeñas en Barcelona, sin embargo cada semana iba a la ciudad para estar con ellas, a quienes quería mucho.
Aquellos años, antes de la proclamación de la República, fueron muy difíciles porque fue un periodo de problemas económicos y de descontento social. La oposición a la Dictadura del General Primo de Rivera iba creciendo por parte de los republicanos, socialistas, anarquistas e intelectuales. 
Dejó de hablar unos minutos, hasta que se sonó la nariz, que desde hacía unos años desprendía una gotita de agua cada dos por tres, emitiendo un ruido estrepitoso. Luego siguió su relato: 
Por aquel entonces yo iba a la única escuela primaria laica de la zona y aprendí mucho en las clases del señor Planagumá, así le llamábamos los niños. Muy pronto, por sus innovaciones pedagógicas y por su manera de ser tan eficaz para la eseñanza,  fue nobrado director de la escuela.
Además de ser un hombre inteligente, era curioso y transmitía el saber de aquella época junto a sus ideas de igualdad, legalidad y libertad. En sus clases tocaba muchas temas, desde las letras a las ciencias. Su interés por el mundo y por toda la gente se le notaba en su cara risueña y en su porte distinguido. Llevaba siempre sombrero y un traje austero pero a la vez impecable, a pesar de su sueldo modesto. Era un hombre bueno, enseñaba porque quería a los niños y deseaba un mundo mejor para ellos.
Dictaba sus reglas a principios de curso y todos las respetábamos.
les lleis son necessàries i tenen que ser iguales per tots; cal que siguin poques, però clares 1 ,  decía  dando grandes pasos a lo largo del aula.
Casi todos los alumnos éramos hijos de labradores, ganaderos o humildes tenderos. En el pueblo todavía había una capa social más baja: eran los mineros, los obreros y los jornaleros del campo y de la pesca, cuyos hijos iban a la escuela primaria pública, sin embargo alguno de ellos, sobre todo los de las familias numerosas, no irían a pisarla jamás.
Los más ricos del pueblo, los dueños de las grandes fábricas textiles, el abogado, el notario, el farmacéutico y el médico, llevaban a sus hijos a colegios internados de curas y monjas en las ciudades cercanas.
Durante el último año de primaria disfruté escuchando, la voz de mi maestro que nos leía cada día un capítulo de un libro. Todavía recuerdo lo que él  nos dijo un día, sacándose las gafas redondas de pasta; era  el mes  de octubre de 1929, porque  todos los periódicos habían anunciado la gran crisis económica.
- avui començarem a llegir la obra “Cuore”, del gran escriptor italià Edmondo De Amicis. Cal conèixer el mon i saber que existeixen altres terres i altres Països, d'aquesta manera podem respectar als altres Y diciendo esas palabras  volvió a ponerse las gafas para leer la primera página de la narración. 
Era el diario de un niño y empezaba con el primer día de escuela, era lunes 17 de octubre de mil ochocientos.....Luego añadió:
Los protagonistas tenían apellidos italianos, pues la historia se desarrollaba en Génova: Derossi, Nelli, Bottini, Garrone, etc.
- Qui m'hauria dit que una de les meves filles es casaria amb un italià? 3   Y diciendo eso mi padre se puso a reír.
- I qui t'hauria dit que la teva filla seria professora a  Itàlia?4  Le dije.
Noté que no apreciaba del todo mis palabras, ya que a él  no le había acabado de gustar que yo  me hubiera ido a vivir tan lejos.
Sorbiendo un poquito de café que le había preparado mi madre siguió contando:
Tenía un gran talento, sus clases de ciencias eran muy interesantes pues nos hacía comprender las leyes de la física y de la química a través de experimentos, dijo esto cogiendo dos vasos, uno lo llenó de agua y lo puso encima de otro que contenía aceite, separados por una hoja agujereada de papel fino.
Cuántas veces  a lo largo de nuestra infancia mi padre nos había demostrado que el aceite subía y que el agua bajaba porque la densidad del primero era menor que la del agua. Pensé mientras él seguía diciendo:
Tuve que abandonar la escuela a los doce años, pues  en casa se  necesitaban brazos para cultivar la tierra, pero gracias a la insistencia del maestro fui a sus clases por la noche hasta que tuve catorce años.
Al terminar la guerra los franquistas echaron a todos los maestros republicanos de las escuelas, el señor Planagumá perdió su puesto de trabajo y pasó unos años en la carcel.
Al volver al pueblo el padre de un exalumno suyo lo empleó como contable en un taller textil. Pasó unos años difíciles, sin embargo poco a poco recuperó fuerza y luchó de nuevo contra el régimen sin dejar nunca de  transmitir a los demás el amor por los libros.
Cada noche se reunía con otros compañeros republicanos para luchar contra la dictadura, daba clases a los analfabetas del pueblo y prestaba libros a los lectores de toda la comarca. Su mujer, que se había mudado antes de la guerra al pueblo con sus hijas, le ayudaba a registrar los títulos de los libros prestados; más tarde el maestro, cuando aparecieron por el pueblo  la llevadora y su marido, un barbero de nombre Anselmo, quien en poco tiempo aprendió a leer y a escribir en catalán y en castellano, encontrò en él a un amigo fiel y  buen ayudante.
Al final de su relato mi padre dejó de hablar unos minutos y se puso triste, pero luego, mientras sorbía lentamente un poco de  vino dulce de su copa, añadió:
Mi maestro desapareció misteriosamente del pueblo a finales de los años cinquenta. Sin embargo muchos sospechábamos que un compañero de partido lo había delatado y que la guardia civil se lo había llevado una noche muy oscura. Otros decían que se había retirado en su casa de Barcelona desanimado, afligido y sobre todo desesperanzado por la situación desatrosa en la que se hallaba el país.
Luego se animó recordando las últimas palabras del maestro Perboni del libro “Cuore”, que también eran las que prefería el señor Planagumá:
- Niños: ésta es la última vez que nos encontramos reunidos. Hemos estado juntos un año, y ahora nos separamos como buenos amigos; ¿no es cierto? Siento separarme de vosotros, queridos hijos. –Se interrumpió un poco y continuó-: Si alguna vez me ha faltado la paciencia; si alguna vez, sin querer, he sido injusto o demasiado severo, perdonadme.
Esas eran las palabras de un maestro de finales del siglo XIX, sin embargo siguen siendo valiosas para mí como lo tendrían que ser para todos los profesores del mundo, pensaba en todo ello cuando mi padre dio por terminada  la historia del señor Planagumá.
Durante mucho tiempo no le oí contar nada más de su maestro, hasta que pocos meses antes de su muerte me habló de nuevo de él.
Yo le pregunté si quería que buscara a sus descendientes para decirles que su padre o su abuelo había sido una gran persona y para  agradecerles  por toda la enseñanza que él había recibido.
- no val la pena, no els trobaràs 5, me dijo.
En la  mesita de noche de la habitación del hospital de Barcelona donde mi padre  pasó sus últimos días yacía el libro "cuore" de E. De Amicis.
1. las leyes son necesarias y deben ser iguales para todos; tiene que haber pocas, sin embargo claras,
2. Hoy empezaremos a leer la obra, “Corazón”, del gran escritor italiano Edmondo De Amicis. Hay que conocer el mundo y saber que no existe solo nuestra tierra, de esta manera podremos respetar a los demás. 
3.  Quién me hubiera dicho entonces que una de mis hijas se iría a casar con un italiano?
4. y quién te hubiera dicho que tu  hija habría sido profesora en Italia?
5. Da igual, no los vas a  encontrar



Il maestro repubblicano

Un pomeriggio in cui tutti i membri della famiglia eravamo riuniti per celebrare una festa di compleanno o altro anniversario, era dopo pranzo perché ricordo che c'erano bottiglie vuote di spumante e torroni sopra la tovaglia bianca, mio padre che forse quel giorno compiva ottantotto anni, cominciò a raccontare la storia del maestro Planagumá, il cui nome avevo sentito più di una volta quando da piccola lo nominava mentre mi aiutava a a fare i compiti.
Ci disse che Josep Planagumá era arrivato al paese in treno con una valigia di cartone, una mattina soleggiata di settembre all'inizio degli anni Venti. Aveva da poco terminato gli studi, la cui prima parte aveva svolto in seminario; mio padre non si ricordava bene se quella stessa estate il maestro aveva vinto una cattedra per insegnare in un villaggio di una valle dei Pirenei, o forse era successo poco prima della guerra, ma il fatto è che aveva rinunciato al posto statale.
Il giovane maestro Planagumá venne a sapere che nell'unica scuola laica del paese cercavano insegnanti. Essendo lui da sempre repubblicano era convinto di voler insegnare in una scuola libera e si trasferì nella nostra cittadina, lasciando moglie e due figlie piccole a Barcellona , ma ogni settimana andava in città per stare con loro cui teneva moltissimo.
Quegli anni, prima della proclamazione della Repubblica, sono stati molto difficili perché c'erano problemi economici e tensioni sociali. Cresceva sempre di più l'opposizione alla dittatura del generale Primo de Rivera ad opera di repubblicani, socialisti , anarchici e di molti intellettuali.
Mio padre si fermò alcuni minuti, per soffiarsi il naso, dal quale da un po' di tempo gli scendeva ogni tanto una gocciolina d'acqua, facendo un forte rumore. Poi ha continuato la sua storia:

In quel periodo frequentavo la scuola elementare e ho imparato molto durante le lezioni del señor Planagumá, così lo chiamavamo noi bambini. Ben presto, per il suo modo innovativo ed efficace d' insegnare fu nominato direttore della scuola.
Oltre ad essere un uomo intelligente, era curioso e trasmetteva la conoscenza di quel tempo attraverso le sue idee di uguaglianza, legalità e libertà. Nelle sue lezioni trattava diversi argomenti dalle lettere alle scienze. Dal suo volto sorridente e dal suo distinto, ma alla volta austero, portamento si capiva l' interesse che aveva per il mondo e per tutte le persone.  Indossava  sempre cappello, giacca e cravatta, nonostante il suo stipendio fosse modesto. Era un uomo buono, insegnava perché amava i bambini e voleva un mondo migliore per loro.
Ci dava delle regole all'inizio dell'anno e tutti le rispettavamo.
- les lleis son necessàries i tenen que ser iguales per tots; cal que siguin poques, però clares1, diceva mentre camminava lungo l'aula.
Quasi tutti noi alunni eravamo figli di contadini, piccoli allevatori o umili negozianti. Nel villaggio c'era ancora uno strato sociale più basso, era quello dei minatori, operai e dei braccianti agricoli e della pesca, i cui figli frequentavano la scuola elementare pubblica, tuttavia alcuni di essi, soprattutto quelli provenienti da famiglie numerose, non avrebbero avuto mai l'opportunità di entrare in un' aula.
I più ricchi del paese, i proprietari delle grandi fabbriche tessili, l'avvocato, il notaio, il farmacista e il medico, mandavano i loro figli in istituti religiosi presso le città vicine.
Durante l'ultimo anno di scuola primaria mi sono appassionato e divertito ad ascoltare la voce del mio maestro che ci leggeva ogni giorno un capitolo di un libro. Ricordo ancora le parole che ci disse un giorno, mentre si levava i suoi occhiali tondi; era il mese di ottobre di 1929, perché tutti i giornali avevano annunciato la grande crisi economica .
-
Avui començarem a llegir el libre "Cuore" , del escriptor italià, Edmondo De Amicis. Cal conèixer il mon i saber que existeixen altres terres i altres Països, d' aquesta manera podrem respetar als altres2 e dicendo quelle parole si rimise gli occhiali per leggere la prima pagina del racconto.
Era il diario di un bambino e iniziava con il primo giorno di scuola. Era lunedi 17 ottobre 1800 ..... Poi ha aggiunto:
I protagonisti avevano cognomi italiani, dato che la storia si svolgeva a Genova: Derossi , Nelli , Bottini, Garrone, ecc.
- Qui m'hauria dit que una de les meves filles es casaria amb un italià3 ? Y diciendo questo mio padre cominciò a ridere.
-
I qui t'hauria dit que la teva filla seria professora a Itàlia4? ho detto io.
Ho notato che non aveva apprezzato le mie parole, dato che non gli era piaciuto del tutto che io fosse andata a vivere così lontano.
Con una tazza de caffè in mano, che gli aveva preparato mia madre, continuò dicendo:

Aveva un grande talento, le lezioni di scienze erano molto interessanti perché ci faceva capire le leggi della fisica e della chimica attraverso degli esperimenti, disse questo mentre prendeva due bicchieri, uno lo riempì d'acqua e lo mise sopra a un altro contenente olio, separati da uno strato forato di carta velina.
Molte volte durante la nostra infanzia mio padre ci avevano dimostrato, a noi figli, che l'olio andava in su e l'acqua in giù perché la densità dell'olio era inferiore a quella dell'acqua, pensavo questo mentre lui ha seguitato a raccontare:
Ho dovuto lasciare la scuola a dodici anni, perché le mie braccia erano necessarie per coltivare la terra di famiglia, ma su insistenza del maestro ho potuto frequentare le sue lezioni serali, fino a quattordici anni.
Dopo la guerra, i vincitori mandarono via tutti gli insegnanti repubblicani dalle scuole, il
señor Planagumà perse il suo lavoro e trascorse alcuni anni in prigione.
Al suo ritorno in paese il padre di un suo ex alunno lo assunse come contabile in una fabbrica tessile. Trascorse alcuni anni difficili, ma piano piano riprese energia per  lottare contro il regime franchista e non smise mai di trasmettere a tutti l'amore per i libri.
Ogni sera si incontrava con altri repubblicani per combattere la dittatura, insegnava a leggere e a scrivere ai tanti analfabeti del paese e prestava libri ai lettori di tutta la zona. Sua moglie, che si era trasferita in paese prima della guerra con le figlie, aiutava il marito a registrare i titoli dei libri in dotazione; più tardi, il maestro, quando sono arrivati in paese la
llevadora5 e suo marito, il quale ben presto ha imparato a leggere e scrivere in catalano e castigliano, ha trovato in lui un un amico fedele e buon aiutante.
Prima di finire il racconto, mio padre è diventato pensieroso e si è zittito per alcuni minuti, ma dopo poco mentre sorseggiava un po' di vino dolce dal suo calice aggiunse:
Il mio maestro scomparse dal villaggio alla fine degli anni '50. Tuttavia, molti sospettavano che un compagno di partito lo avesse tradito e che la
guardia civil fosse andata a prenderlo una notte molto buia. Altri dicevano che se ne era andato a Barcellona scoraggiato e col cuore infranto, perché aveva perso ogni speranza di vedere un paese migliore.
Poi mio padre riprese ricordando le ultime parole del maestro
Perboni del libro "Cuore", che erano anche quelle preferite dal signor Planagumà: Ragazzi, questa è l'ultima volta che ci troviamo riuniti. Siamo stati insieme un anno, e ora ci lasciamo buoni amici, non è vero? Mi rincresce di separarmi da voi, cari figliuoli. - S'interruppe; poi ripigliò: - Se qualche volta m'è scappata la pazienza, se qualche volta, senza volerlo, sono stato ingiusto, troppo severo, scusatemi.
Queste erano le parole di un maestro della fine del XIX secolo, ma sono ancora preziose per me come lo dovrebbero essere per tutti gli insegnanti del mondo, ho pensato a tutto questo mentre mio padre concludeva la storia del
señor Planagumà .
Per molto tempo non ho sentito mio padre parlare del suo maestro, fino a che pochi mesi prima della sua morte  lo ha nominato di nuovo. Gli ho chiesto se voleva che cercasse i discendenti del maestro per poter dire loro che suo padre o forse suo nonno era stato una gran persona e per ringraziare loro dall'educazione ricevuta.
-
No val la pena , non els trobaràs6 ha detto.
Sul comodino della stanza dell'ospedale di Barcellona, dove mio padre trascorse i suoi ultimi giorni, c'era appoggiato il libro "cuore" di E. De Amicis.


1 Le regole sono necessarie e devono essere uguali per tutti, inoltre devono essere poche ma chiare
2 Oggi cominceremo a leggere il libro “cuore” del grande scrittore italiano E. De Amicis. Bisogna conoscere il mondo e sapere che esistono altre terre e altri paesi, in questo modo potremo rispettare gli altri.
3 Chi mi avrebbe detto che una delle mie figlie si sarebbe sposata con un italiano?
4 E chi ti avrebbe detto che tua figlia avrebbe insegnato in Italia?
5 La levatrice
6 Non vale la pena, non li troverai.





2 commenti:

  1. Rebo amb molta emoció i sorpresa el vostre escrit. La seva lectura m'ha omplert de llàgrimes.
    Sóc net del mestre Planagumà. La meva mare és encara la seva única filla viva i demà mateix li llegiré el vostre escrit. No sabeu pas l'emoció que li farà.
    A la vida, on tot és arrossegat per l'oblit i la injustícia, aquest ponts entre les persones són allò únic que permet sentir-nos vius i en continuïtat amb tot l'humà.
    El vostre pare deuria ser una gran persona, ja que pensar i recordar les persones que ens han precedit és propi només dels homes nobles i bondadosos. Enaltir-los és fruit del seu ideal de millora.
    Agraeixo de tot cor el vostre gest, i m'atorgo així el dret de dir-ho en nom del meu avi, ell, que tant oblit i injustícia va rebre després del 1939.
    Moltes gràcies,
    I si em permeteu : Una forta abraçada!

    RispondiElimina
  2. Que historia tan bonita!

    RispondiElimina