Cena de nochebuena con pan y queso - Sopar de Nadal amb pa i formatge

Estábamos todos alrededor de la cama de mi padre. Notaba que me faltaba aire en aquella habitación, quizás demasiado llena de gente; siendo tres hermanos, y cada uno con dos hijos, éramos muchos los familiares que nos turnábamos para no dejar solo al enfermo ni de día ni de noche, por eso pensé que deseaba ir a dar una vuelta.

Fui a un centro comercial cercano, en cuyo interior había una librería y me compré un libro. Recuerdo que me sentí mejor con el libro en la mano y aquel gesto me apaciguó.

Noté que las tiendas estaban abarrotadas de personas, a pesar de que mis ojos no vieran más que tristeza y dolor, entonces me di cuenta de que aquel día era el 24 de diciembre.

- Los regalos en la Barcelona de mi juventud no se ofrecían el día de Navidad sino en la noche de la Epifanía, pensé.

Regresé al hospital y mi hermano me dijo que quería quedarse  junto a nuestro padre aquella noche.

Al cabo de poco todos se fueron y nos quedamos solos con el enfermo que entonces estaba inconsciente. Estuvimos mucho rato hablando de nuestras vidas. Hacía tanto tiempo que no charlábamos que en algún momento me olvidé del por qué estábamos en aquel hospital y disfruté acercándome al alma de mi hermano.

Se había hecho tarde y tenía que volver a casa de mi sobrina. Caminé un trecho hasta llegar a la boca de metro.

La gente que viajaba a esas horas era casi toda extranjera y fui  escuchando trocitos de conversión en ruso, pakistaní, húngaro, inglés, francés, etc.

Abrí mi libro y leyendo algunas páginas me pasaron volando las seis paradas que me separaban de Plaza España.

Andar con la maleta por los pasadizos del metro era muy ruidoso, pues las ruedecitas que eran de plástico más que rodar parecía que rascasen el suelo. Cogí la línea tres hasta Arc del Triunf y luego al salir al aire libre paseé lentamente, mirando los colmados y tiendas, cuyos dueños eran casi todos indios, hasta el apartamento de mi sobrina.

Tuve suerte encontrando, a dos pasos de casa, una panadería que estaba a punto de cerrar. Ya quedaba poca cosa, sin embargo una barrita de pan moreno con aceitunas en la estantería vacía llamó mi atención. Por un euro compré mi cena de nochebuena.

Al abrir la puerta del piso los gatos me recibieron con curiosidad, como diciendo: 

- ¿Quién será esa intrusa?

Tenían hambre, eso es en lo que pensé. Les llené sus tarritas que estaban el la cocina y en un santiamén devoraron la comida.

Puse la tele, pues tenía ganas de oír lo que pasaba en el mundo, que  hacía días que había olvidado. Mientras me preparaba una ensalada y un bocadillo  con un queso manchego muy rico, que mi sobrina antes de marcharse me había dejado en la nevera, oí el teléfono.

Qué alegría que tuve escuchando los relatos navideños de mi marido  y de mis  hijos  a  quienes añoraba, pues estaban a muchos kilómetros de distancia. Sus voces me abrazaron y me mecieron.

Quieta en el sofá estaba triste porque iba a perder a mi padre, sin embargo me animé diciéndome que gracias a él en aquellos días me había acercado  a mis hermanos y a mis sobrinos. Al cabo de un rato me dormí casi satisfecha por aquella cena frugal de nochebuena o quizás por el ronroneo de los gatos que dormitaban a  mis pies.

Sopar de Nadal amb pa i formatge

Estavem tots al voltant del llit del meu pare. Notava que em faltava aire en aquella habitació, potser massa plena de gent; sent tres germans, i cada un amb dos fills, érem molts els familiars que fèiem torns per no deixar sol al malalt, ni de dia ni de nit, per això vaig pensar que desitjava anar a fer una volta.

Vaig anar a un centre comercial proper, a l'interior hi havia una llibreria i em vaig comprar un llibre. Recordo que em vaig sentir millor amb el llibre a la mà i aquell gest em va calmar.

Vaig notar que les botigues estaven abarrotades de  gent, tot i que els meus ulls no veiessin més que tristesa i dolor, llavors em vaig adonar que aquell dia era el 24 de desembre.

- Els regals a la Barcelona de la meva joventut no se oferien el dia de Nadal sinó  la nit de l'Epifania, vaig pensar.

Vaig tornar a l'hospital i el meu germà em va dir que volia quedar-se al costat del nostre pare aquella nit.

Al cap de poc tots van marxar i ens vam quedar, el meu germà i jo, sols amb el malalt que llavors estava inconscient. Vam estar molta estona parlant de les nostres vides. Feia tant de temps que no xerràvem, que en algun moment em vaig oblidar del per què estàvem en aquell hospital i vaig gaudir acostant-me a l'ànima del meu germà.

S'havia fet tard i havia de tornar a casa de la meva neboda. Vaig caminar un bon tros fins arribar a la boca de metro.

La gent que viatjava a aquelles hores era gairebé tota estrangera i vaig anar escoltant trossets de conversió en rus, pakistanès, hongarès, anglès, francès, etc.

Vaig obrir el meu llibre i llegint algunes pàgines em van passar volant les sis parades fins a Plaça Espanya.

Caminar amb la maleta pels passadissos del metro era molt sorollós, ja que les rodetes que eren de plàstic més que rodar semblava que rascquesin  el terra. Vaig agafar la línia tres fins a "Arc del Triomf" i després, al sortir a l'aire lliure, vaig passejar lentament, mirant les botigues de queviures, on els amos eren indis, fins l'apartament de la meva neboda.

Vaig tenir sort trobant, a prop de casa, un forn que estava a punt de tancar. Ja quedava poca cosa, però una barreta de pa moreno amb olives a la prestatgeria buida em va cridar la l'atenció. Per un euro vaig comprar el meu sopar de la nit de Nadal.

En obrir la porta del pis els gats em van rebre amb curiositat, com dient:

- Qui serà aquesta intrusa?

Tenien gana, això és en el que vaig pensar. Els vaig omplir els seus platets, que hi havia per terra a la cuina, i amb un no res van devorar el menjar.

Vaig posar la tele, doncs tenia ganes de sentir el que passava al món, que feia dies que havia oblidat. Mentre em preparava una amanida i un entrepà de formatge manxec molt bo, que la meva neboda abans de marxar m'havia deixat a la nevera, vaig sentir el telèfon.

Quina alegria que vaig tenir escoltant els relats nadalencs dels meus fills i del meu home, que enyorava dons eren a molts quilòmetres de distància . Les seves veus em van abraçar i em van bressolar.

Quieta al sofà  sentia una gran tristesa  dons savia que estava a punt de perdre al meu pare, però em vaig animar dient-me que gràcies a ell en aquells dies m'havia acostat molt als meus germans i als meus nebots. Al cap d'una estona em vaig adormir gairebé satisfeta per aquell sopar frugal de la nit de Nadal o potser pel ronc dels gats que dormien als meus peus.