martedì 24 dicembre 2013

Cena de nochebuena con pan y queso - Sopar de Nadal amb pa i formatge


Estábamos todos alrededor de la cama de mi padre. Notaba que me faltaba aire en aquella habitación, quizás demasiado llena de gente; siendo tres hermanos, y cada uno con dos hijos, éramos muchos los familiares que nos turnábamos para no dejar solo al enfermo ni de día ni de noche, por eso pensé que deseaba ir a dar una vuelta.
Fui a un centro comercial cercano, en cuyo interior había una librería y me compré un libro. Recuerdo que me sentí mejor con el libro en la mano y aquel gesto me apaciguó.
Noté que las tiendas estaban abarrotadas de personas, a pesar de que mis ojos no vieran más que tristeza y dolor, entonces me di cuenta de que aquel día era el 24 de diciembre.
- Los regalos en la Barcelona de mi juventud no se ofrecían el día de Navidad sino en la noche de la Epifanía, pensé.
Regresé al hospital y mi hermano me dijo que quería quedarse  junto a nuestro padre aquella noche.
Al cabo de poco todos se fueron y nos quedamos solos con el enfermo que entonces estaba inconsciente. Estuvimos mucho rato hablando de nuestras vidas. Hacía tanto tiempo que no charlábamos que en algún momento me olvidé del por qué estábamos en aquel hospital y disfruté acercándome al alma de mi hermano.
Se había hecho tarde y tenía que volver a casa de mi sobrina. Caminé un trecho hasta llegar a la boca de metro.
La gente que viajaba a esas horas era casi toda extranjera y fui  escuchando trocitos de conversión en ruso, pakistaní, húngaro, inglés, francés, etc.
Abrí mi libro y leyendo algunas páginas me pasaron volando las seis paradas que me separaban de Plaza España.
Andar con la maleta por los pasadizos del metro era muy ruidoso, pues las ruedecitas que eran de plástico más que rodar parecía que rascasen el suelo. Cogí la línea tres hasta Arc del Triunf y luego al salir al aire libre paseé lentamente, mirando los colmados y tiendas, cuyos dueños eran casi todos indios, hasta el apartamento de mi sobrina.
Tuve suerte encontrando, a dos pasos de casa, una panadería que estaba a punto de cerrar. Ya quedaba poca cosa, sin embargo una barrita de pan moreno con aceitunas en la estantería vacía llamó mi atención. Por un euro compré mi cena de nochebuena.
Al abrir la puerta del piso los gatos me recibieron con curiosidad, como diciendo: 
- ¿Quién será esa intrusa?
Tenían hambre, eso es en lo que pensé. Les llené sus tarritas que estaban el la cocina y en un santiamén devoraron la comida.
Puse la tele, pues tenía ganas de oír lo que pasaba en el mundo, que  hacía días que había olvidado. Mientras me preparaba una ensalada y un bocadillo  con un queso manchego muy rico, que mi sobrina antes de marcharse me había dejado en la nevera, oí el teléfono.
Qué alegría que tuve escuchando los relatos navideños de mi marido  y de mis  hijos  a  quienes añoraba, pues estaban a muchos kilómetros de distancia. Sus voces me abrazaron y me mecieron.
Quieta en el sofá estaba triste porque iba a perder a mi padre, sin embargo me animé diciéndome que gracias a él en aquellos días me había acercado  a mis hermanos y a mis sobrinos. Al cabo de un rato me dormí casi satisfecha por aquella cena frugal de nochebuena o quizás por el ronroneo de los gatos que dormitaban a  mis pies.


Sopar de Nadal amb pa i formatge

Estavem tots al voltant del llit del meu pare. Notava que em faltava aire en aquella habitació, potser massa plena de gent; sent tres germans, i cada un amb dos fills, érem molts els familiars que fèiem torns per no deixar sol al malalt, ni de dia ni de nit, per això vaig pensar que desitjava anar a fer una volta.
Vaig anar a un centre comercial proper, a l'interior hi havia una llibreria i em vaig comprar un llibre. Recordo que em vaig sentir millor amb el llibre a la mà i aquell gest em va calmar.
Vaig notar que les botigues estaven abarrotades de  gent, tot i que els meus ulls no veiessin més que tristesa i dolor, llavors em vaig adonar que aquell dia era el 24 de desembre.
- Els regals a la Barcelona de la meva joventut no se oferien el dia de Nadal sinó  la nit de l'Epifania, vaig pensar.
Vaig tornar a l'hospital i el meu germà em va dir que volia quedar-se al costat del nostre pare aquella nit.
Al cap de poc tots van marxar i ens vam quedar, el meu germà i jo, sols amb el malalt que llavors estava inconscient. Vam estar molta estona parlant de les nostres vides. Feia tant de temps que no xerràvem, que en algun moment em vaig oblidar del per què estàvem en aquell hospital i vaig gaudir acostant-me a l'ànima del meu germà.
S'havia fet tard i havia de tornar a casa de la meva neboda. Vaig caminar un bon tros fins arribar a la boca de metro.
La gent que viatjava a aquelles hores era gairebé tota estrangera i vaig anar escoltant trossets de conversió en rus, pakistanès, hongarès, anglès, francès, etc.
Vaig obrir el meu llibre i llegint algunes pàgines em van passar volant les sis parades fins a Plaça Espanya.
Caminar amb la maleta pels passadissos del metro era molt sorollós, ja que les rodetes que eren de plàstic més que rodar semblava que rascquesin  el terra. Vaig agafar la línia tres fins a "Arc del Triomf" i després, al sortir a l'aire lliure, vaig passejar lentament, mirant les botigues de queviures, on els amos eren indis, fins l'apartament de la meva neboda.
Vaig tenir sort trobant, a prop de casa, un forn que estava a punt de tancar. Ja quedava poca cosa, però una barreta de pa moreno amb olives a la prestatgeria buida em va cridar la l'atenció. Per un euro vaig comprar el meu sopar de la nit de Nadal.
En obrir la porta del pis els gats em van rebre amb curiositat, com dient:
- Qui serà aquesta intrusa?
Tenien gana, això és en el que vaig pensar. Els vaig omplir els seus platets, que hi havia per terra a la cuina, i amb un no res van devorar el menjar.
Vaig posar la tele, doncs tenia ganes de sentir el que passava al món, que feia dies que havia oblidat. Mentre em preparava una amanida i un entrepà de formatge manxec molt bo, que la meva neboda abans de marxar m'havia deixat a la nevera, vaig sentir el telèfon.
Quina alegria que vaig tenir escoltant els relats nadalencs dels meus fills i del meu home, que enyorava dons eren a molts quilòmetres de distància . Les seves veus em van abraçar i em van bressolar.
Quieta al sofà  sentia una gran tristesa  dons savia que estava a punt de perdre al meu pare, però em vaig animar dient-me que gràcies a ell en aquells dies m'havia acostat molt als meus germans i als meus nebots. Al cap d'una estona em vaig adormir gairebé satisfeta per aquell sopar frugal de la nit de Nadal o potser pel ronc dels gats que dormien als meus peus.



giovedì 19 dicembre 2013

L'uomo dal basco rosso













Cara amica:
Un giorno  mi hai chiesto quali erano i miei gusti  a proposito di paesaggi, tonalità e sfumature di colori, invece adesso ti voglio parlare di buio e oscurità. E ti spiego il perché.
L'altro pomeriggio ho conosciuto un persona che mi ha molto colpita. Era in piedi, con un basco rosso in testa e un bel sorriso sulle labbra, impugnava un bastone bianco. Si trovava nell'atrio di un antico cinematografo fiorentino. Eravamo andati in quella splendida sala, insieme a dei cari amici, per assistere alla proiezione di un documentario su un'esperienza di musicoterapia, durata quasi quattro anni, che Wolfgang, cosi si chiama l'uomo dal basco rosso, ha condotto con dei bambini disabili.
Avevo sentito parlare di Wolfgang e conoscevo brandelli della sua vita. Sapevo che diventò completamente cieco all'età di 22 anni, a causa di un malattia ereditaria.
Come tutti i non vedenti, aveva sviluppato il senso del tatto, quindi studiò fisioterapia a Zurigo. Qualche anno dopo, lavorava ed aveva un appartamento tutto per sé, ma ben presto volle lasciare il suo paese per l'Italia.
Forse, tutto cominciò quando andò a trovare degli amici in un paese del Casentino. Si innamorò di quelle terre buie ma piene di vita e soprattutto colme di suoni. Decise allora di rimanere a vivere in Toscana. Trovò una piccola casa colonica non lontana dall'Arno.
Aveva un cane che lo guidava dappertutto. Trascorreva le sue giornate nel bosco, la sua grande passione era ascoltare i rumori della natura, soprattutto al tramonto e all'alba.
Alcuni abitanti di Poppi, il paese più vicino, andavano a trovarlo per farsi fare dei massaggi. Le cure di Wolfgang sembravano miracolose. Le sue mani guarivano le artriti, le artrosi, le ernie, i dolori cervicali o lombari, ma soprattutto veniva, in quella valle, sconfitto per sempre il “colpo della strega” .
La gente aspettava pazientemente il proprio turno vicino al camino, il bravo massaggiatore era così altruista che lavorava anche la domenica, facendosi pagare talmente poco che la gente gli portava dei doni, chi l'olio, chi il pane, non mancavano le marmellate, le uova, le damigiane di vino e ogni altro ben di Dio.
Le finestre della sua casa erano piccole, lui le apriva tutte le mattine per sentire i rumori dell'alba e dopo attendeva pazientemente il canto degli uccelli. In quella casa era tutto buio, giorno e notte, anche fuori era sempre oscuro, ma Wolfgang era contento, per lui era sufficiente sentire la vita intorno a se.
Partiva presto per le sue passeggiate. Lo zaino e il suo cane erano la sua sola compagnia. Da un cinguettio, da un trillo o pigolio capiva l'ora del giorno. Camminando lentamente, toccava i cespugli, saliva sugli alberi, accarezzava le piante, ma soprattutto rimaneva seduto a guardare il buio, sorridendo. Poi tirava fuori dallo zaino tutta l'attrezzatura di registrazione, le cuffie, il microfono, delle piccole casse e carpiva per i suoi pazienti, i bambini disabili, i rumori del bosco.
Alla fine della proiezione ho ringraziato l'uomo dal basco rosso per avermi fatto capire che anche le tenebre possono dare felicità.
Ti abbraccio

martedì 3 dicembre 2013

Il cappotto nero- L'abric negre - El abrigo negro














Indossavo un capotto nero di lana morbida mentre ero seduta sul treno che mi portava alla città dove era stata ricoverata mia madre; leggevo distratta un libro e ogni tanto portavo il pollice sinistro verso le labbra per strapparmi una pellicina, poi guardavo immobile il paesaggio urbano, che scorreva veloce come se fosse lontano da me diversi anni luce. Avevo scelto quel capotto nero perché sapevo che sarebbe piaciuto a mia madre.
Arrivai quasi di sera e appena aprii la porta della stanza vidi l'attaccatura dei capelli bianchi  intorno al  viso di mia madre, che era imprigionato da una maschera d'ossigeno, poi il colore giallognolo del suo corpo magro, magro, appena coperto da un camice verde e infine le braccia inerti da cui entravano ed uscivano diverse sonde; aveva però una mano libera.
Accanto al letto c'era un comodino con sopra un contenitore di garze. Quasi nascosto spuntava il braccialetto preferito di mia madre e ricordai che lo indossava ogni sabato pomeriggio per andare dal parrucchiere a farsi fare la messa in piega o a tingersi i capelli di biondo. Aprii l'armadio e vidi che conteneva i vestiti eleganti che indossava il giorno in cui  era caduta. 
Mi sono seduta sull'unica sedia della stanza, ho preso la sua mano libera tra le mie e ho sentito che la muoveva come se volesse dirmi qualcosa.
Al medico che era entrato nella stanza poco dopo il mio arrivo gli domandai:
- Può sentirmi mia madre? Sembra che voglia rispondermi quando le chiedo qualcosa.
- Non è possibile che le arrivino  stimoli esterni perché è in coma, mi rispose lui in maniera un po' sbrigativa.
La notte rimasi da sola con lei e mentre sembrava addormentata la guardavo e pensavo che era cambiata da quando noi figli, uno dopo l'altro, eravamo andati via di casa e finalmente aveva smesso di preoccuparsi per tutti noi; come per magia, erano svaniti in lei i postumi della la malattia respiratoria che soffriva da anni, sembrava che batteri e anticorpi avessero fatto la pace, forse per questo il suo carattere si era addolcito ed era diventata  più affettuosa.
Prima non amava né baci né abbracci, ma era un po' di anni che nel congedarsi, quando lei e mio padre mi accompagnavano all'aeroporto, mi stringeva forte, forte.
Presi la sua mano e le dissi, liberandomi da quelle parole che no avevo mai osato pronunciare:
- Voglio ringraziarti di tutto quello che hai fatto per me.
Mi accorsi che mi stringeva la mano come se volesse dire:
- Sono contenta che tu che sia venuta. 
- Mi senti? Le domandai.
Mia madre mosse di nuovo la mano e io continuai a parlare con lei:
- Ricordo ancora quando ti alzavi presto per accendere la stufa a legna affinché trovassi la  cucina calda per studiare nei giorni prima degli esami. 
- E' bello ricevere ringraziamenti da te, immaginai mi volesse dire.
Dopo cadde in un sonno profondo e anch'io senza rendermi conto mi addormentai. Mi svegliai dopo un'ora tutta infreddolita, quindi presi il cappotto dall'attaccapanni e lo indossai; poi camminando verso mia madre le domandai:
- Ti piace il mio cappotto nero?
 
L'abric negre
Portava un abric negre de llana, asseguda al tren que anava cap a la ciutat on estava ingressada la meva mare; llegia distreta un llibre i em portava sovint un dit a la boca arrencant-me una pell o mossegant-me la ungla; de tant en tant em quedava quieta mirant el paisatge urbà, que em passava tan ràpid com si estigués lluny de mi molts anys llum. Vaig triar aquell abric negre, perquè sabia que  li agradaria a la meva mare.
Vaig arribar a la tarda, el primer que vaig veure, en obrir la porta de l'habitació, va ser el cabell blanc de la meva mare  emmarcant-li la cara, que estava tenallada per una màscara d'oxigen; després el color groguenc del seu cos flac, que una bata verda el cobria una mica i al final els goters i tubs que entraven i sortien dels seus braços flàccids, però per sort tenia una mà lliure.
Al costat del llit hi havia una tauleta de nit amb un contenidor de gases i darrere d'ell, mig amagada, hi havia la polsera preferida de la meva mare; vaig recordar que  se la  posava tots els dissabtes a la tarda per anar a la perruqueria, per arreglar-se o tenyir-se els cabells de ros. Vaig obrir l'armari i vaig veure la roba elegant que portava el dia en què havia caigut.
Em vaig asseure en l'única cadira de l'habitació, em vaig emportar la seva mà entre les meves i vaig sentir que la movia com si volgués dir-me alguna cosa.
Al metge que havia entrat a l'habitació poc després de la meva arribada, li vaig preguntar:
- Pot sentir-me la meva mare? Sembla que vulgui contestar-me quan li pregunto alguna cosa.
- No, és possible que reaccioni davant d'estímuls externs, perquè es troba en estat de coma, va respondre ell una mica desdenyós.
Aquella nit vaig estar a soles amb ella. En alguns moments semblava que dormís profundament, llavors jo la mirava i pensava que havia canviat molt, des de que nosaltres els fills, un darrere l'altre, havíem sortit de casa, havia deixat per fi de preocupar-se pels altres i havia millorat, com per art de màgia, la malaltia respiratòria que anava patint des de feia molts anys; semblava que bacteris i anticossos haguessis fet les paus, potser per això el seu caràcter s'havia suavitzat i ella s'havia tornat  més  carinyosa. Abans no li agradaven ni els petons ni les abraçades, però feia una mica de temps que al acomiadar-se de mi, quan m'acompanyava a l'aeroport amb el meu pare, m'abraçava fort.
Vaig prendre la seva mà i li vaig dir, deixant volar aquelles paraules que mai m'havia atrevit a dir-li:
- Vull donar-te les gràcies per tot el que has fet per mi.
Em vaig adonar que em estrenyia la mà com dient:
- M'alegro que hagis vingut.
- Pots sentir-me? Li vaig preguntar.
La meva mare va moure de nou la mà i jo vaig seguir parlant amb ella:
- Encara recordo els  dies en què et llevaves  per encendre l'estufa de llenya, de manera que  jo pogués estudiar a la cuina calenta.
-  Soc feliç sentint les teves paraules d'agraïment. Vaig voler pensar que això era el que em volia dir ella.
Després va caure de nou en un son profund i jo també em vaig dormir sense adonar-me'n. Em vaig despertar al cap d'una hora  enfredolida, per tant vaig agafar l'abric del penjador, me'l vaig posar; després vaig caminar per a l'habitació,  preguntant-li:
- T'agrada el meu abric negre?




El abrigo negro
Llevaba un abrigo negro de lana, sentada en el tren que iba hacia la ciudad donde estaba ingresada mi madre; leía distraída un libro y me llevaba a menudo un dedo en la boca arrancándome una piel o mordiéndome la uña; de vez en cuando me quedaba quieta mirando el paisaje urbano, que me pasaba tan rápido como si estuviera lejos de mí muchos años luz. Elegí aquel abrigo negro, porque sabía que iba a gustarle a mi madre.
Llegué por la tarde y lo primero que vi al abrir la puerta de la habitación fue el pelo blanco de mi madre que le enmarcaba la cara, la  cual estaba atenazada por una máscara de oxígeno, luego el color amarillento de su cuerpo flaco, que una bata verde un poco lo cubría y al final los goteros y tubos que entraban y salían de sus brazos flácidos, sin embargo, tenía una mano libre.
Junto a la cama había una mesita de noche con un contenedor de gasas y detrás de él, medio escondida, estaba la pulsera preferida de mi madre; me acordé de que se la ponía todos los sábados por la tarde para ir a la peluquería para arreglarse o teñirse el pelo de rubio. Abrí el armario y vi la ropa elegante que llevaba el día en que hab
ía caído.
Me senté en la única silla de la habitación, me llevé su mano entre las mías y sentí que la movía como si quisiera decirme algo.
Al médico que había entrado en la habitación poco después de mi llegada, le pregunté :
- ¿Puede o
írme mi madre ? Parece que quiera contestarme cuando le pregunto algo.
- No es posible que reaccione ante est
ímulos externos porque se encuentra en estado de coma, respondió él un poco desdeñoso.
Por la noche estuve a solas con ella. En algunos momentos parecía que durmiera profundamente, entonces yo la miraba y pensaba que había cambiado mucho, desde que nosotros los hijos, uno tras otro, habíamos salido de casa, había dejado por fin de preocuparse  por los dem
ás y había mejorado, como por arte de magia la enfermedad respiratoria que iba padeciendo desde hacía muchos años; parecía que  bacterias y  anticuerpos hubieran hecho las paces, tal vez por eso su carácter se había suavizado y ella se había vuelto más cariñosa. Antes no le gustaban ni los besos ni los abrazos, sin embargo hacía un poco de tiempo que al despedirse de mí, cuando me acompañaba al aeropuerto con mi padre, me abrazaba fuerte.
Tomé su mano y le dije, dejando volar aquellas palabras que nunca me había atrevido a decirle:
- Quiero darte las gracias por todo lo que has hecho por mí.
Me di cuenta de que me apretaba la mano como diciendo:
- Me alegro de que hayas venido.
- ¿Puedes oírme? Le pregunté.
Mi madre movi
ó de nuevo la mano y yo seguí hablando con ella:
- Todavía me acuerdo de los amaneceres en que madrugabas para encenderme la estufa de le
ña, de manera que pudiera estudiar en la cocina caliente.
- Me hace feliz o
ír tus palabras de agradecimiento. Quise pensar que eso era lo que me quería decir.
Después cayó de nuevo en un sueño profundo y yo también me dormí sin darme cuenta. Me desperté al cabo de una hora con frío, por lo tanto cogí el abrigo, colgado en el perchero, me lo puse; luego caminé hacia ella preguntàndole:
- ¿Te gusta mi abrigo negro?